domingo, 25 de diciembre de 2011

(Can Pons) Les claus de Sant Pere o l'accés al paradís; Las llaves de San Pedro o el acceso al paraiso





Un reloj solar preside desde lo más alto de la fachada principal de una masía construida, a principios del siglo XX (según la ficha de DIBA, 1916), por una acomodada familia de la ciudad condal para pasar sus vacaciones, una magnífica casona rodeada de viñas situada en el extremo sur del parque de la serralada de marina. Paredes de más de 50 centímetros de grosor la protegen del frío invernal y del calor estival, bajo la cubierta de teja árabe asoma la buhardilla cuyas ventanas custodian, mientras acompañan, este cuenta horas natural de cerámica modernista, regalo del ayuntamiento de Montcada i Reixac hace ya muchos años, casi un siglo desplazando sombras entre los números que ayudaban a controlar el tiempo, mientras que año tras año el entorno se adaptaba a los tiempos modernos, cambios en los trazados, la llegada del teléfono, la electricidad y el agua, modernizaron este enclave aletargado durante tantos años, donde la maleza escondió viñas, las malas hierbas cubrieron cerámicas de incalculable valor, en tanto que en los intramuros, un mobiliario sobrio se mantuvo intacto pese al paso de generaciones, quizás un aburrido piano, maltratado no sólo por el tiempo, hubiese querido dar una nota discordante en forma de queja para no ser olvidado. Can Pons sigue siendo esa gran casa, austera en forma, donde Joan Pons sembró esa tranquilidad que sólo el canto de los pajarillos es capaz de romper con una sutileza matinal que endulza el despertar de sus habitantes, siempre numerosos, residencia temporal de los familiares lejanos, escondiendo salones de tertulia, con dos cocinas inmensas donde gestar las mejores sobremesas caldeadas por una chimenea veterana en el arte de quemar la madera, experta en alargar el calor del tronco quemándolos por donde crece, como manda el canon del payés, ese hombre trabajador que vive conectado a la tierra, controlando el crecer de robles, algarrobos, encinas, alcornoques, brezos o madroños, liberandoles su amor en cada gesto protector, reparando algibes, por si acaso ......., os puedo asegurar que era tan bello el entorno que robaba el corazón a las parejas de enamorados que querían engendrar dinastías......., precisamente eso es lo que les pasó a la Ventureta y a Juan, que a la sombra de una gran encina soñaron con adaptarse a ese mágico entorno sembrado de amor, abandonado por una decadencia que parecía asignar el cambio de testigo en esta carrera de relevos de la que somos inquilinos, de ello da fe ese majestuoso reloj medio estropeado ahora por las sombras de esos pinos celosos que por crecer le roban protagonismo, como intentando envejecerlo, sin conseguirlo cuando el sol apunta alto, justo cuando el día es más largo (entre las verbenas de san juan y San Pedro), hasta la luz durante las noches de plenilunio juegan a engañarnos sin conseguirlo, en carrera destinada siempre a la derrota, así lo intentó un precioso eucaliptus o una majestuosa palmera, árboles cuyas sombras protegieron veraniegas tertulias acondicionadas por la brisa que el cercano mar enviaba generosamente con envidia evidente cuando más apretaba el sol, árboles que inspiraron cerámicas con motivos vegetales alimentando de arte las encaladas paredes, además de ayudar a protegerlas de la humedad del subsuelo o de la enfurecida lluvia, bienvenida siempre, jamás invitada, causante de estropicios reparables en el antiguo camino de tierra antes de ser pavimentado, reclamada y tan esperada desde hace ya algún tiempo. Ahora la casa muestra su máximo esplendor ya que sus salones albergan una nueva vida, repleta de alegría, luz, color, amor, creando el entorno perfecto donde otorgar una nueva vida a Can Pons, ese espacio lúdico, donde parece esconderse esas pautas que nos permitan el acceso al paraiso, esa tenecia de las llaves de San Pedro de Reixac para continuar ese espíritu creado por Joan Pons hace más de un siglo, relevo asumido por aquel joven inquieto y su guapa esposa, para ser pasado ahora a sus hijos y pronto a los hijos de éstos. Sed bienvenidos, a Can Pons; ahora para todos vosotros "Les Claus de Sant Pere" os abre las puertas ..........
Les Claus de Sant Pere o l'accés al paradís ..............
Un rellotge solar presideix des de dalt de la façana principal d'una masia construïda, a principis del segle XX (segons la fitxa del DIBA, 1916), per una acomodada família de la ciutat comtal per passar les seves vacances estiuenques, una magnífica casona envoltada de vinyes situada a l'extrem sud del parc de la Serralada de Marina. Parets de més de 50 centímetres de gruix la protegeixen del fred hivernal i de la calor estival, sota la coberta de teula àrab treuen el cap unes golfes custodiades per dos allargades finestres, acompanyades per un compte hores natural de ceràmica modernista, regal de l'Ajuntament de Montcada i Reixac fa ja molts anys que porta gairebé un segle desplaçant ombres entre els nombres per ajudar a controlar el temps, malgrat aquest quietisme aparent, any rere any, l'entorn s'anava adaptant als temps moderns, canvis en els traçats, l'arribada del telèfon, l'electricitat i l'aigua, modernitzar aquest enclavament letàrgic durant molts anys, on la mala herba amagava les vinyes o cobrien ceràmiques d'incalculable valor, paradògicament per altra banda, als intramurs, un mobiliari sobri es va mantenir intacte tot i el pas de dos generacions, potser un avorrit piano, maltractat no només pel temps, hagués volgut donar una nota discordant en forma de queixa per no ser oblidat. Can Pons segueix sent aquesta gran casa, austera en forma, on Joan Pons va sembrar aquesta tranquil · litat que només el cant dels ocellets és capaç de trencar amb una subtilesa matinal que endolceix el despertar dels seus habitants, sempre nombrosos, residència temporal dels familiars llunyans , amagant salons de tertúlia, amb dues cuines immenses on gestar els millors àpats preludi de les millors sobretaules escalfades per una xemeneia veterana en l'art de cremar la fusta, experta en allargar la calor del tronc cremant-los per on creix, com mana el cànon del pagès, aquest home treballador que viu connectat a la terra, vigilant i controlant el créixer de roures, garrofers, alzines, sureres, brucs o arboços, alliberant-los el seu amor en cada gest protector, reparant aljubs per si de cas ......., us puc assegurar que era tan bell el paratge (malgrat l'estat d'abandó) que robava el cor a les parelles d'enamorats que volien engendrar dinasties ......., precisament això és el que els va passar a la Ventureta i al Joan, quan a l'ombra d'una gran alzina van somiar amb adaptar-se a aquest màgic entorn sembrat d'amor, bastant deixat per una decadència que semblava assignar el canvi de testimoni en aquesta cursa de relleus de la qual tots som inquilins, d'això dóna fe aquest majestuós rellotge, ara mig espatllat per les ombres d'aquests pins gelosos que en créixer li roben protagonisme, com intentant envellir-lo, sense aconseguir-ho en els moments que el sol apunta alt, just quan el dia és més llarg entre les revetlles de Sant Joan i Sant Pere, a l'hora que la llum de les nits de pleniluni juga a enganyar-nos sense aconseguir-ho, en carrera destinada a la derrota, així ho va intentar un preciós eucaliptus o una majestuosa palmera, creant ombres per protegir estiuenques tertúlies condicionades per la brisa que la mediterrània enviava amb enveja generosa quan més collava el sol, arbres, ara absents, que van inspirar ceràmiques amb motius vegetals omplint les emblanquinades parets, a més d'ajudar a protegir-les de la humitat o de la enfurismada pluja, benvinguda sempre, mai convidada, causant de estralls reparables en el camí abans de ser pavimentat, reclamada i tan esperada des de fa ja algun temps.
Ara la casa mostra la seva màxima esplendor donat que els seus salons tenen nous usos, plens d'alegria, llum, color, amor, creant l'entorn perfecte on atorgar una nova vida a Can Pons, aquest espai lúdic, on sembla amagar les pistes que ens permetin l'accés al paradís, aquesta tinença de les claus de Sant Pere de Reixac (com mostra el segell del rellotge de sol), per continuar aquest esperit creat per Joan Pons fa més d'un segle, relleu assumit per aquell jove inquiet i la seva guapa esposa, per ser passat ara als seus fills i aviat a els fills d'aquests. Sigueu benvinguts sempre a Can Pons, "Les Claus de Sant Pere" us obre les portes ..........

2 comentarios:

joan dijo...

He preferit fer aquesta entrada a anar amb bicicleta, potser el fred ha influït en la presa d'aquesta decisió, això sí, gràcies per la confiança que em doneu en entrar al meu blog i llegir aquestes pinzellades del nostre entorn.

Snowing dijo...

Interessant. Gràcies.