Can Cuyàs. Edificació que podem trobar a Montcada Centre, Carrer Major 90 Escala i coberta: Recordo perfectament, com si ho estigués veient amb els meus propis ulls, aquell home rodejat d’un vestit de gavardina, entrant en el comerç on jo treballava en sortir de classe i els dissabtes. La seva mirada inquisidora semblava estudiar tots els racons de l’establiment com si estigués fent una recerca detectivesca. Les dues característiques més destacables eren els bigotis amexicanats, molts poblats i negres, i aquelles ulleres dibuixant dos quadrats mig fumats, passades de moda, casi tant com la gavardina o les gastades Sebago negres; sense oblidar-nos del deteriorat quadern de notes que amagava una ploma daurada, subjectats per la mà dreta, mentre caminava de manera decidida fins el mig de la botiga, des d’on podria anar seguint la sinuosa escala que ens podia acostar a l’entrada de la vivenda familiar o bé des d’on es podria dirigir fins al fons per trobar més trams esglaonats per poder accedir a les plantes superiors de la botiga, on s’amagava un petit magatzem de sostre baix, poc il·luminat. Espai que jo m’havia personalitzat al meu gust, on es barrejaven els petits electrodomèstics pendents d’arreglar, distribuïts per les lleixes irregulars que seguien les formes capritxoses de la paret fins a trobar-se amb l’equip d’alta fidelitat Philips, totalment metal·litzat format per l’amplificador, el reproductor de cintes, un sintonitzador de ràdio digital i un giradiscs, que en aquell moment reproduïa una perla de l’Illinois Jacket, disc d’un segell independent ―una de les poques excepcions de l'extensíssima llista de peces extraorinàries compresses a la coneguda col·lecció discogràfica identificada per la senyal de trànsit vermella amb les lletres negres que formaven la meva discoteca comprada amb les propines obtingudes pel suor de la meva feina―. Però no sé perquè en el seu llibre diria que era música clàssica el que sonava en visitar la rebatejada botiga d’electrodomèstics amb el neutre nom d’Amperi. Potser perquè no va reconèixer On the sunny side of the street, tema versionat per un incomptable nombre de jacistes que l’han ubicat en un Olimp custodiat per Miles, Helen, o Billie. Malgrat tot, des de sempre, he estat enamorat de la versió que va fer el trio de la Jaqueta d’Illinois amb el Jo Jones a la bateria i en Milt Buckner al contrabaix, disc que encara conservo en perfecte estat, tot i que ja han passat més de vint-i-cinc anys d’aquell episodi de l’estranya visita d’aquell personatge descontextualitzat, amb aspecte detectivesc, com si estigués ensumant quelcom estrany mentre escoltava les ordres que em donava la mare ―tasques que havia de fer en tornar de l’escola i que, per cert, m’ajudaven en la compra dels meus vicis, lligats sobretot al món musical―. En dirigir-se cap a l’exterior, amb lentitut desesperant, va voler fer una altre aturada a l’aparador, havia entrat i volia sortir de l'establiment sense fer cap comentari ni cap salutació, havia estat observant els estants plens de televisions, ordenats per la mida, semblava escriure en aquell quadern unes notes que murmurava en veu baixa, com si estigués recitant el que tot just havia escrit instants abans. Instants previs a trapitxar el carrer va fer un quart de volta, va voler fer l'aturada definitiva, fent veure que mirava el seu aspecte devant del mirrall que amagava els contadors de l'aigua i l'elèctric, mentre obtenia fins l'últim detall de les restes arquitectòniques prèvies a les noves reformes que havien canviat l'aspecte de l'edifici en una moderna botiga d'electrodomèstics o mentre de reüll feia un detallat escaneig visual per tal de trobar algun indici significatiu que pugués escriure al seu quadern, indicador d’una observació minuciosa, detallada, possiblement com a mostra d’un perfeccionisme depurat en les seves descripcions, per aquest motiu no podia deixar d’observar la bonica façana principal de l’edifici, mirant-s’ho des de l’altra banda del carrer, així veuria amb tota solemnitat una de les mostres de l’arquitectura modernista de la nostra vila ―que molt possiblement no sigui ni la més luxosa, ni la més atractiva, però sí reflecteix de manera inequívoca l’esperit que volia transmetre la noblesa i les classes dirigents barcelonines de principis del segle XX en les seves residències d’estiu, mostres que es repartien per tots els pobles i tots els barris amb un major nombre de mostres als carrers més cèntrics―. Efectivament, aquell personatge prendria moltes notes sobre la façana, de fet, mentre jo preparava uns encàrrecs, vaig veure com aturava a algunes persones i semblava interrogar-les mentre amb el dit assenyalava el punt de on havia marxat uns minuts abans... Probablement havia passat més de tres quarts d'hora, no estava pendent del rellotge, en trapitjar el carrer per anar a fer les meves tasques vaig tenir la sensació que m’estava esperant, per sortir de dubtes podia haver-me girat per fer una ullada, però una petita tremolor va impedir qualsevol moviment, estava segur que tenia aquell home sobre el meu clatell fins que un xiulet seguit d’un: ―Noi atura't! ―La seva respiració denotava cansament. ―Espera'm que vull fer-te unes preguntes. Jo restava en silenci, no sabia què dir, no sabia què volia. Potser es tractava d’un observador d’espais, d’un agent de la propietat immobiliària... o un d’aquells que anoten tots els detalls dels edificis, botigues, bancs, o museus, per vendre la informació a lladres especialitzats, d’aquells que de manera molt organitzada, amb molt poc temps, poden entrar a un magatzem i buidar-lo sense que ningú se n’adoni, amb una exactitud pròpia de militars sense feina provinents de països de l’Est d'Europa. Però no era el cas, aquesta vegada aquell home volia fer preguntes relacionades amb la nostra botiga d’electrodomèstics, volia saber dades sobre l’edifici. Petició que mai ningú m'havia fet, ho trobava extrany, però no li vaig donar gaire importàcia, ho vaig tractar com un joc, per aquest motiu la meva col·laboració va ser total, facilitant-li el què ell demanava. Informació que molt probablement només jo atresorava, donada la meva fam de coneixement, evidentment amb la inesperada visita d'un personatge que semblava sortir d'una novel·la policiaca quedava clar, que un cop més, m'havia equivocat. Així doncs, durant uns minuts, vaig recitar unes dades memoritzades com si es tractés d’una lliçó d’història de l’art. Dates, noms, detalls i anècdotes que havia anat esbrinant de mica en mica i que vaig utilitzar un cop en una tasca escolar en la catalogació de construccions hitòriques de la vila i, per tant, no em podia oblidar del nostre edifici, però com resultava incòmode recitar al mig del carrer li vaig proposar d'anar a un bar situat als baixos d’un bloc de vivendes que havia construït l’avi de la mare feia molt de temps, que donava a dos carrers, just al costat de les escales de Sant Joan, escales que duien a un baixador de la Renfe sense guixeta de la línia de Puigcerdà, anomenat així perque antigament els trens arribaven fins el poble de Sant Joan de les Abadesses. Ens vàrem asseure en unes cadires tan incòmodes com petites, i la pudor que desprenia la planxa ens deixaria la roba perfumada, aquest detall va deixar molt neguitós aquell home, que ara semblava tenir presa en aconseguir de treure algun profit de la conversa amb un jove adolescent que per moments eixamplava les espatlles com donant-se importància... Jo vaig demanar una salsitxa de frankfurt feta a una de les empreses càrniques de Montcada, amb tomàquet, mostassa i una mica de maionesa, més un refresc, mentre que ell només va demanar aigua amb gas. Sempre havia sentit parlar dels frankfurts de la capital, però sempre vaig tenir una sensació molt decebedora, donat que no els trobava millor que els que podia menjar a prop de casa, on tenia el Hans, l’Oficina, l’Esclat ―que amb el temps canviaria de nom varies vegades, primer amb un curiós nom, el Racó i per últim l’Àpat, abans de ser enderrocat l’edifici incloent l'antic cinema Espanya i el taller de cotxes Montserrat―, o el mateix Danubio que era el lloc que havia triat per satisfer la curiositat d’aquell home que semblava estar amoïnat pel temps... Però que sobretot va mirar amb un menyspreu exageradament intencionat vers l’entrepà que estava a punt de cruspir-me, entrepà que pagaria ell malgrat el seu rebuig visual. ―No li ofereixo un bocí perquè m’ha semblat que no li agrada. ―Tens raó, a mi m’agraden menjars molt més elaborats. Ja n’aprendràs que menjar és un plaer; no pots castigar el teu fetge ingerint aquesta porqueria. ―Porqueria? Vostè no n’ha de fer res del que jo menjo. Li diré una cosa, només he menjat un frankfurt millor que aquest a l’estadi de Sarrià. ―Anem per feina, no sigui que encara me’n penedeixi de pagar-li el mos a un periquito i respon unes preguntes. Què saps de l’edifici on teniu la botiga? ―Nosaltres fa molt poc temps que el tenim, de fet l’ha comprat la meva germana. Volem ampliar el negoci i tenim botigues escampades per diferents barris, però no en teníem cap al centre. Feia molt de temps que el perseguíem. ―Qui hi vivia abans que vosaltres? ―Crec que feia molt de temps que no hi vivia ningú, abans que el compréssim havia estat el consultori d’un metge. De fet quan va marxar va deixar una màquina de raigs X molt antiga i pesant, a banda de moltes revistes científiques i sobretot mèdiques. Malgrat el temps que havia passat, de tant en tant, ens arriba algun fascicle que acostem a un dels seu nebots i li deixem a la farmàcia de la cantonada. Sense cap mena de dubte moltes d’aquestes publicacions haurien d’actualitzar les dades, perquè porten el nomenclàtor franquista, i ja fa uns quants anys que estem al Carrer Major. ―Què més em pots dir? Tot això no té cap valor. Amb això que m’has dit no et pagaré el que t’estàs menjant. Les seves paraules van sonar com amenaces, havia de deixar de jugar a fer-me el valent, havia de deixar d’aparentar que dominava la situació. Potser aquell home volia algun tipus de revenja, així doncs vaig triar dir-li totes les dades que havia aconseguit fent visites a l’ajuntament, departament d’urbanisme, i a la biblioteca seguint un full de ruta intuitiu. ―El nostre edifici dóna a dos carrers, Major i Sant Antoni, encara que la part posterior de l’edifici és un afegit que hem fet fa poc, per obrir la botiga i tenir sortida pel darrera per fer les càrregues i descàrregues de les mercaderies, el cos principal s’accedeix des del Carrer Major, una petita escala sinuossa condueix a un distribuïdor que permet accedir a un celobert per on s’entra a la vivenda o per pujar a les plantes superiors de la botiga on s'amaga el meu cau, però aquesta informació ja la sap perquè m’he fixat com mirava tots els detalls. Afegiré que la vivenda està molt il·luminada gràcies a claraboies zenitals, grans finestrals i una habitació penjada a sobre del pati interior que podriem convertir en un hivernacle gràcies a la bona ventilació o l'escalfor solar per una ubicació molt estudiada fent càlids els hiverns i soportables els estius, malgrat tot, és el lloc ideal per fer una lectura relaxada, un espai especial on el temps es velluga amb més lentitut, on els sorolls es desintegren, però el detall més significatiu sigui la sensació d'aillament que es pot aconseguir al bell mig d'una vila industrial de la periferia d'una gran ciutat, destorbada només per un petit xiulet llunyà procedent d'alguna de les estacions ferroviàries que ens envolta. ―Continua. ―Actualment és un edifici de planta baixa i dos pisos, fruït d’una reforma de l’any 1928, però el cos principal va ser construït al segle XIX. Crec que va ser poc després del 1886, l’any que es va començar a construir l’església de Santa Engràcia, d’estil neogòtic per un jove arquitecte barceloní, Enric Sagnier i Villavecchia, un dels homes que més edificis va projectar a la Ciutat Comtal, gràcies a que tenia molts lligams amb la classe política catalana, a més va participar activament en el moments difícils de principis del segle XX, dins un grup catòlic anomenat el Comitè de Defensa Social, vinculat a la Lliga Regionalista. Suposo que el fet de ser molt jove atrauria a la família Cuyàs per que els hi fes una residència d’estiu al centre de la vila de Montcada. Seguint el consells d'un arquitecte local vàrem fer una neteja de la façana per poder observar minuciosament l’acabat, que imita un empedrat. Les balconeres estan emmarcades amb elements molt ben traballats, representant unes motllures florals, igual que a la cornisa superior on es fa un acabat amb altres elements que també podríem definir com modernistes, igual que uns petits detalls sota les finestres. L'escala interna que comunica el primer amb el segon pis l’hem mantinguda practicament intacte, només vàrem haver d’arreglar alguns trams espaiats per la falta de manteniment per culpa dels anys. ―De tant en tant m’havia d'aturar per fer un petit glop i una mossegada, tampoc estava obligat a menjar l’entrepà fred―... La gran reforma la va dirigir Josep Graner i Prat encarregada per Jaume Cuyàs i Galceran, pare de na Elvira, per això aquesta casa havia estat coneguda com la residència d’estiu de la marquesa de Can Cuyàs. ―Malgrat que ningú m'ha confirmat que Elvira Cuyàs hagi estat marquesa. ―Conserveu algun document original de la construcció primària?, no sé ..... com algun plànol, alguna carta, algun segell, algun estandart o troç de tel·la antic?. ―Crec que no, potser aquesta resposta la tenen els hereus de la familia o el metge que va tenir el consultori mèdic. Si a la casa hagués algun document o algun objecte amb alguna mena de valor jo ho sabria. Només van quedar alguns mobles molt antics que tot just hem acabat de restaurar. ―Has dit que la casa original la va fer Enric Sagnier i Villavecchia i la gran reforma Josep Graner i Prat? ―Si, malgrat que de la primera construcció no se’n conserven ni plànols ni cap document. Aquestes conclussions son fruït de la meva investigació. ―I què en saps de Graner i Prat? ―Que va fer uns quants edificis a Barcelona com les cases Sala Sagristà i Sabata al carrer d’Enric Granados 96 i 98, o la Casa Fajol, coneguda com casa de la papallona situada al carrer Llançà 20, sense cap dubte l’obra més important i més fotografiada de Josep Graner; dues vegades més alta que la nostra i amb el acabat final que mostra una gamma de colors molt atractiva. A Sitges en va fer alguna més. Construccions que actualment no sé si no les hauran enderrocat per fer-ne de noves, com la casa Montan, o les cases Llorenç Montserrat i Llúcia Catasús i Soler al passeig de la Ribera. Però segurament, la més estudiada sigui la casa Rovira al carrer Jacint Verdaguer 27 a Sant Just Desvern, erròniament atribuïda a Josep Maria Jujol, que només va intervenir en part dels acabats i la decoració de la façana principal. De fet és el més destacable i el que té un cert valor artístic i arquitectònic... N’hi ha prou? ―Mentre seguia prenent notes, vaig finalitzar el meu esmorzar, i amb el convenciment que afortunadament m’havia sortit de franc, aquesta seguretat va desapareixer en sentir un comentari inesperat, deixant-me confós i descol·locat per uns instants. ―Així no saps res dels lligams d'aquests arquitectes amb la maçoneria.― Definitivament, m'havia fet una idea totalment errònia d'aquell home, que va voler desmostrar amb unes poques paraules que només ell dominava la situació, el meu silenci va dinamitar el meu ego, aquells segons de silenci es van eternitzar fins que ell mateix el va trencar. ―Per últim vull saber si viviu a sobre de la botiga. ―Sí i no, a l’estiu vivim a Can Pons, una residència que tenim al bell mig de la Vallensana, però no al hivern, durant el curs escolar, ens va molt millor viure al poble. Però no són les úniques vivendes que tenim, som molts germans i tots traballem en un règim cooperatiu familiar per guanyar-nos els estudis o la vivenda, posesions que els pares tenen llogades, però imagino que tot aixó vostè ja ho sap. ―Sabies que Sagnier tenia molts lligams amb la família de Joan Pons i que ambdós eren maçons? ―No he fet cap investigació al respecte, però sé que en Joan Pons va participar molt activament a la política de començaments del segle XX. ―D’on has tret tota aquesta informació? ―Ja li he dit, sóc una mica autodidacte, quan m’agrada quelcom, faig una tasca de recerca per conèixer i entendre-ho tot. De fet tot el què li he dit es troba a les enciclopèdies, a l’arxiu municipal o m'ho ha transmès el veinat. ―Autodidacte? Creus que ets l'autodidacte? Dons et queda molt per apendre i molt per esbrinar. Vaig anar a rentar-me les mans pensant en els concells que tot just havia rebut d'una persona a la que no coneixia i a la que havia informat amb dades íntimes sense cap valor aparent. En sortir del servei, aquell home ja no hi era, havia marxat, no havia deixat cap nota, no em vaig poder acomiadar ni tampoc li vaig poder preguntar perquè volia saber tot allò a més de reconèixer que hi havia molt per apendre. El jove que atenia la barra em va donar un tovalló que amagava al seu interior un Condal del número 6. Potser era un regal agraint la informació o potser era una pista per seguir en devant. De vegades no puc callar, segurament és un mecanisme de protecció... Qui m’havia de dir que jo seria en Narcís Pons Puig!, i com m’havia triat aquell nom?... Potser després de donar un tomb pel centre, d’haver comprat un cupó de l’ONCE a un forn just al costat de l'ajuntament, o després d’haver voltat amb cotxe per tenir una panoràmica de la vila, visitant els reductes d’arquitectura modernista escampats pel terme. Vaig deduir que aquell home observador, coneixia molt més del que semblava, que sabia perfectament qui era jo, on vivia o el nom dels convidats que haurien fet alguna estada a Can Pons. No vaig tenir temps de preguntar-li si tenia alguna dada d’una possible visita d’un cineasta de Calanda convidat pels seus familiars. Ara, mai podria esbrinar-ho. Tampoc li vaig preguntar el nom. No trigaria molt a saber-ho, com tampoc la relació d'aquells arquitectes amb la francmaçoneria, que m'havia deixat totalment fora de joc. Quinze anys després, a finals de gener de 1998, mentre passejava pel Malecón de La Habana, vaig topar-me per casualitat amb aquell home, que caminava decididament per trobar-se amb mí. Era clar que aquesta trobada no era accidental, em va reconèixer al moment... ―L'autodidacte!, ―L'escriptor!. El temps l'havia transformat, ja no duia el bigoti, les ulleres eren molt més modernes i el vestuari del hivern cubà distava molt del que mantenia la meva retina viu a la memòria, fruit d’aquella visita furtiva i fugaç, que em va deixar com herència una estima i respecte pel tabac artesanal. ―Realment, què fa vostè per aquí? Una pregunta totalment fora de context, donades les tendències polítiques d’aquell home, sense oblidar l’amor que sentia pel tabac o aquella afició desmesurada per l’alta gastronomia exótica ..... fèia temps que havia descobert qui era aquell home, qué i on escribia, les seves dèries amb els seus defectes o les seves bondats amb totes les seves vituts. ―Havia de viure la visita del Sant Pare, així com la trobada històrica amb Fidel. I tu, què hi has vingut a fer? ―Segueixo l’empremta que va deixar el pare del meu pare durant la guerra de Cuba i aprofito per fer turisme. ―D'aixó res, si et veig aquí, serà perque vas poder trobar els missatges ocults de Sagnier, o potser va ser en Graner qui va deixar alguna pista. ―Trobant-nos aquí confirmo el que vaig sentir durant la nostra trobada: que vostè sabia molt més del què semblava, que molt probablement va jugar amb mí afegint-me al seu joc, facilitant-me molles sobre uns elements grabats a les façanes de la nostra finca. ―Suposo que has descobert algunes de les incògnites que amaga aquesta illa. Ara conèixes el per què de la bandera d'aquest país o els lligams amb la gent adinerada que va tornar a Catalunya a principis de segle XX, els anomenats "indianos". ―M'ha de fer algun comentari més, cal tancar el cercle i haig de confesar que no he trobat totes les claus. ―Vivim en un món global on les distàncies han minvat en el temps, no en l'espai, nous conceptes, nous sistemes de comunicació que tracten la informació com una mercaderia més, van apareixent en el nostre dia a dia, allunyant-nos de l'esperit d'homes idealistes que volien compartir un futur millor per tothom, com els pares de la pàtria cubana, el General Narcís López i el seu amic Miquel Teurbe Tolón, que van anar a Nova York per entrar en contacte amb una lògia maçònica internacional, allà van trobar-se amb un jove estudiant d'arquitectura que representava la branca espanyola que finalment s'ubicaria a la ciutat de Barcelona, Francesc de Paula Villar. Aquest els va convèncer per utilitzar el triangle equilàter i l'estrella de cinc puntes al futur simbol de la perla del carib. En aquell temps, encare sota el domini colonial espanyol, el color vermell i les franges blanques i blaves, reflectien el dia primaveral de la trobada. Així doncs, amb aquests elements, l'esposa de Miquel, na Emilia, va teixir dues banderes idèntiques que, en un futur, serien el símbol cubà; una va anar a Cuba, per iniciar el moviment revolucionari i independentista, mentre que l'altra va viatjar a Espanya, potser per intentar aconseguir el recolçament dels intel·lectuals europeus a favor de la independència cubana. En concret, la va portar fins a Barcelona on Francesc de Paula estudiava arquitectura. Posteriorment, li va donar l'estandart a un alumne, continuador d'algunes de les seves obres, Enric Sagnier, que va ensenyar-la a joves radicals catalanistes en la reserca d'un estandart independentiste, posteriorment va amagar la tela en algun lloc d'alguna de les seves obres. Vaig pensar que la tela podia estar oculta en algun forat secret, registrable, de la vostra finca perque vaig descobrir que Sagnier i Graner pertenyien a la mateixa lògia, i que des de Barcelona s'havia ajudat a la causa independentista cubana gràcies a les fortunes dels "indianos" catalans, que amagarien i custodiarien la futura bandera cubana, que anys més tard va ser enterrada en algun lloc del claustre del convent que els escolapis tenien a la ciutat de Camagüey. Posteriorment, però, després d'unes reformes, aquesta bandera arribaria fins a la ciutat papal, i crec que ahir va ser lliurada al poble, ara diran que una família ha custodiat el drap durant més de cent anys, o alguna fàbula similar. ―Només tú pots decidir qué vols fer amb tot alló que has descobert i tot aixó que t'he dit ara. Tan sols em resta donar-te algun consell, potser si ens trobem a Barcelona. Un silenci adornat pel soroll de les onades en trencar-se i la refrescant sensació d'unes espurnes humides arrossegades pel vent ...... estic segur que en Manel amagava moltes cartes, moltes receptes, molts articles i molts llibres, un dels no escrits me l'havia regalat a mí. Aquells instants de silenci es van trencar amb una forta abraçada i un darrer comentari. Sort. Tasta els Cohibas, el rom, les mulates, i no marxis d’aquí sense fer cas a l'Ernest, el mojito a la "Bodeguita" i el dahikiri al "Floridita". Segueix aquest plànol per redescobrir una ciutat sorprenent on s'han poduït esdeveniments importantíssims al llarg de la seva història. ―Gràcies pel plànol, i per cert, si m'ho permet, li recomeno tafanejar pels "agros" i el mercat del peix, és vibrant comprar al mercat negre. L'altre dia vaig aconseguir unes cues de llagosta que vaig poder cuinar a la casa dels familiars d'uns amics cubans exiliats que vaig conèixer a Califòrnia. Vaig seguir una recepta del meu germà molt simple; Cues de llagosta oliades al forn rematades per una musselina d'all. Afortunadament, el vi l'he portat de casa, un vi que es produeix relativament a prop de Can Pons, marquès d'Alella clàssic fet amb la varietat de raïm pansa blanca, d'un color que enlluerna i d'una aroma que omple els narius. ―Amb les llagostes es poden fer moltes i moltes coses, potser un dia en parlem. ―M'encantaria. No ens tornaríem a veure mai més. Mai més en parlaríem. La caldereta o qualsevol altre revisió gastronòmica de la llagosta no es porduiria. El meu redescobriment de la part vella de la ciutat estaria marcada per l’ombra d’aquell home en forma de consells salpebrats per anècdotes que llegiria en els articles que va fer des d’aquella ciutat caribenya. Ara sí que podria llegir sense complexes "La rosa de Alejandría". Ara sí que podria fer la llarga llista amb els consells rebuts d'homes que marcarien el meu futur. Ara sí que podria fer la meva vida sense patir per tot alló que mai vaig fer. Potser només em resta tornar a passejar pel Malecón, amb la ciutadella del Morro al fons, imaginant la flota americana enfonçant els baixells que mal conduïa l'almirall Cervera. Dono gràcies als deus per permetre que el meu avi tornés sa i estalvi a casa d'aquella guerra absurda que mai a la vida podriem haver guanyat, com sabien tots els francmaçons. Potser ara entenc la plantació de tabac que el meu avi s'havia fet al petit hortet en un pati interior de la casa del carrer estació del barri de Can Sant Joan a Montcada i Reixac, molt a prop de la fàbrica de ciment a la que va seguir des de Castellar de n'Hug. Ara entenc d'on ha sortit el meu amor pels "boleros". Estic segur que m'espera un futur marcat per la trobada d'aquell home, de la seva mirada, i de la seva ploma amb les claus per escriure el llibre que Manel em va deixar, o dels records que el meu avi Joan va importar de la seva juventut.
