domingo, 17 de marzo de 2013

expliqueu-nos una història.......



     Un barracó prefabricat seria el lloc on el jove equip mèdic ens visitaria i ens faria el seguiment de l'aparició d'una possible , a l'hora inoportuna i al mateix temps indesitjada, malaltia. L'habitacle pràcticament l'omplia una taula rectangular amb un ordinador a més d'una fitxa mèdica amb l'historial complet de la meva mare, dos cadires bastant incòmodes, a més de dos metges probablement recent graduats que se'ns dirigien amb una elegant somriure, parlant-nos pausadament, donant-nos instruccions d'una sèrie de proves i preguntes dirigides a la mare que els serviria per avaluar si hi havia indicis que indiquessin l'inici d'una terrible i demolidora malaltia.....
-”Ens pot dir com es diu?”,.....
-”Sap vostè l'edat que té?”,.....
-”En quin any va néixer?”,.....
-”Fa vostè la compra?”,.....
-”Sap on som?”,.....
-”Li direm tres paraules que volem que memoritzi i que posteriorment li demanarem que ens les digui, d'acord?”, ..... . Cadascuna de les questions va ser resposta sense vacil · lació, cada resposta era anotada, comprovada i recomprovada, les preguntes de resposta directa les alternaven amb peticions descriptives, -"digui-ns com és aquesta sala",.....
-”quants fills té?”,.....
-”sap els seus noms?”,.....
-”es recorda del que va fer ahir?”,.....
-”què ha menjat avui?”,.....
-”es recorda de les paraules que li hem demanat que recordés?”,.....
-”ara és el moment de dir-les, se'n recorda d'elles?”,.....
-”ens agradaria que ens expliqués una anècdota de quan vostè era petita”,....., uns instants de silenci van omplir l'habitacle, una amenaça de llàgrimes lubricaren els ulls de la mare, que va baixar la mirada per iniciar un petit relat per acontentar els joves neurocirurgians que semblaven molt satisfets de les respostes obtingudes; la meva mare va dir que.....:
-“Vaig néixer tres dies abans que els nacionals entressin a Barcelona, el meu pare va anar a la guerra encara que no sé en quin bàndol, va participar en la batalla de l'ebre, un permís per anar a visitar la família va fer possible que jo vingués al món , vaig ser la tercera d'un total de deu germans, malauradament la nena que em va precedir va morir en néixer, eren temps molt difícils, amb escassetat de tot, sobretot d'aliments, el meu pare, per por de perdre'm, em va fer una marca al pit, un petit orifici que encara m'identifica”, ..... amb un lleu moviment despullà part del pit per mostrar-la, una marca inesborrable que l'acompanyarà sempre ......, un instant de silenci va servir perquè els metges ens citasen per d'aquí a uns mesos.
-”Hauríem de realitzar una sèrie de proves i analítiques completes, així tindriem més elements per realitzar un diagnosi precís”, que era exactament el que necessitàvem, esvair tots els possibles dubtes.
Un somriure de satisfacció, acompanyat d'unes mirades plenes de confiansa i complicitat van donar pas a un dictàmen mèdic provisional, paraules que van enriquir-me per dins, els dos joves es van dirigir a mi per dir-nos.....:
-”De moment no trobem cap indici que la seva mare pateixi cap malaltia relacionada amb la memòria, creiem que és normal tenir petites llacunes a la memòria. El sentir-se perduda o no saber com tornar a casa són símptomes d'alarma, però que en el seu cas no apareixen, per tant no creiem que s'hagi de medicar, però sí que recomanem que realitzi exercicis de memòria, cal que parlin amb ella perquè es mantingui mentalment activa, preguntin-li anècdotes de la seva infantesa, receptes de cuina, qualsevol cosa que li faci treballar el cervell, tenir la ment entrenada és sens dubte la millor teràpia per prevenir la demència senil, si els hi sembla bé, marquem la propera visita pel 23 d'abril”.
Al camí de tornada a casa va seguir amb la narració de la història que tot just havia iniciat a l'interior d'aquell claustrofòbic i improvisat barracó, encara que aquesta vegada la va començar des del principi, tindríem poc més de quinze minuts d'agradable viatge de tornada a casa on escoltaria una altra vegada unes dades que, en part, les havia sentit abans en reunions familiars o per comentaris dels veïns dels meus avis que en agraïment per una hospitalitat prohibida en aquell temps compartien anècdotes per no ser oblidats, ja que malauradament semblava que només a mi m'interessaven ....... .
La crisi del 29 va fer que l'estat espanyol entrés en recessió, però els efectes més debastadors van arribar al voltant 1931, any d'agitació social per tot l'estat, revoltes populars amb greus conceqüencies, cosa que va provocar descens del consum, tancaments patronals davant l'aparició d'obrers anarquistes que no dubtaven a realitzar contundents accions de protesta intentant equilibrar un món injust, on empresaris, senyors i cacics feien el que volien en una època molt difícil i convulsa, instant en què un guapo ramader andalús, un almerienc de Tíjola va decidir portar part de les seves cabres i ovelles a una ciutat important, on fos fàcil vendre l'escassa llet de qualitat que produien aquest animals de pura raça celtibèrica, així com uns xais ben alletats per les mares ben conduïdes a través pastures pobres de les zones muntanyoses d'Almeria. Així va ser com L'Enric Pérez, amb un barret negre d'ala llarga, semblant en forma al jipijapa de panamà, sarró de pell, calçat resistent, i elegant vestimenta, massa per a un humil pastor, va decidir pujar als ferrocarrils del sud, rumb a Múrcia, amb la intenció d'arribar a Barcelona, per un itinerari que mai ningú havia fet amb un ramat d'ovelles i cabres, passant per ciutats i pobles que no coneixia, per tant, la ciutat comtal era dons el lloc triat per comerciar amb les seves cabres blanques andaluses, una raça molt antiga relacionada amb la capra prisca i amb la cabra nubiana d'origen africà, un animal capaç de mantenir pures les característiques morfológiques otorgant-li un aspecte perfecte, amb el tronc allargat, el pit ben desenvolupat, amb costellams arquejats, les seves extremitats que són altes i fortes a més de presentar articulacions grans que els permetien total mobilitat en zones de muntanya inaccessibles per a altres animals més domesticats. En el ramat de cabres seleccionat les peces eren fàcilment identificables per tenir un acusat dimorfisme sexual, el pes dels mascles adults oscil · lava entre els 80 i els 100 kg mentre que el de les femelles estava entre els 60 i 75 Kg, pes que a priori era necessari per obtenir un bon preu per cada peça, si afegim que la cornamenta era una clara herència de la capra prisca, molt desenvolupades en els mascles que mostraven un pèl fort i suau alhora, amb una capa de color blanc uniforme, arribant en ocasions a tonalitats cerosas, a més tots els mascles seleccionats per aquell viatge tenien un aspecte vigorós amb abundant pelussera a la colzera i la pellissa que els diferenciaria de qualsevol altre ramat caprí, sobretot de la, gairebé extinguida, cabra catalana. No obstant no es podia passar per alt la característica que feia aquesta selecció de bestiar tremendament atractiu, la perfecta barba que mostraven els mascles, però com un petit percentatge de femelles ensenyaven una desconcertant perilla, de no haver estat pels circells hagués arribat a despistar a ulls inexperts, de manera que aquest centenar de caps serien la punta de llança per seguir transportant-les en petits grups amb certa freqüència de les hermes terres montanyosses d'una Almeria que va veure crèixer aquell bailet que era a punt de carregar-les en un vagon reservat a mercaderies, fent cas omís als consells que li recomanaven embarcar el ramat en vaixell i poder fer el viatge en només tres dies. La greu crisi econòmica va començar internacionalment a l'any 1929, afortunadament va arribar amb cert retard a Espanya, fins al 1930 s'havia mantingut el consum, el transport, fins i tot la monarquia, però el 1931 va tenir uns començaments difícils, una forta devallada en el transport ferroviari va fer que l'Enric pugués negociar un bon preu pel transport del seu bestià, desgraciadament, només havia pactat el preu fins a Múrcia, el límit del domini dels ferrocarrils del Sud ....
Les màquines de vapor d'aquella companyia ferroviària estaven en perfecte estat, això sí, no es podien saltar ni una sola de les parades on omplir els dipòsits d'aigua o el carbó que necessitaven administrar a la locomotora per aconseguir el vapor necesari per moure els mecanismes i arribar a velocitats de les que avui ens riuríem, per aquest motiu la majoria dels moviments migratoris realitzats a la zona mediterrània es realitzaven per vaixell, l'equivalent a un viatge de tres dies aproximadament per poder recórrer prop de cinc-centes cinquanta milles nàutiques, la distància existent entre la misèria i el treball, entre un futur infaust o un futur prometedor, aquest era el somni de l'Enric, instal · lar-se amb els seus ramats en una cruïlla de camins, amb boniques praderies plenes de pastura, rierols d'aigües cristal · lines on apagar la set del bestiar, amb l'objectiu d'engreixar-los sans, obtenir cremosa llet desitjada pels pagesos per quallar i convertir-la en formatges i així alimentar millor les seves famílies .....
Un cop a Múrcia hauria de buscar un lloc per abeurar les cabres, segurament per turons confrontants a la ciutat, amb l'objectiu de recuperar-les, i així aconseguir portar-les totes vives a l'estació de destinació, l'estació de França de la ciutat comtal. Durant el trajecte res distrauria el pastor, el seu aspecte espigat, amb l'elegant barret, i la seva jaqueta de pell li atorgaven un paper protagonista en l'escena dins del vagó de pasatgers, el reflex del seu rostre als vidres mostrava un subtil bigoti amb aire nobiliar, podria passar perfectament per un senyoret andalús, però, el contacte amb els animals li atorgava una aroma rural que l'allunyava de converses accidentals amb passatgers que pujaven i es baixaven a mesura que avançaven cap a estacions importants. Va fer a peu el trajecte fins Alacant. Va ser al País Valencià on va descobrir tal gamma de variacions de verd que va quedar intrigat, atès que a banda i banda del seu camí tenia extensions enormes de terrenys conreades, que se succeïen fins a les portes de València, per tant li seria molt fàcil revitalitzar el tresor que traslladava des de la àrida i muntanyosa zona que el va veure néixer en el seu èxode cap al paradís somiat on es volia instal · lar definitivament.
El trajecte de València a Barcelona se li va fer etern, sense diners hauria de fer part del trajecte a peu, la companyia ferriviària M.Z.A. tenia les tarifes més altes, afortunadament el fred i sec hivern l'estava eclipsant un episodi de generoses pluges que alegraven a agricultors que entraven amb verdures i fruites fresques com taronjes, mandarines, o llimones en els baixadors de repostatge, alliberant una sensació agredolça, entristida per abandonar les terres que l'hi van donar tot, i eufòrica per les oportunitats futures, una baralla oberta amb milions de possibilitats amb les que somiava despert, alegria que no li feia perdre el món de vista, per tant, abans d'arribar a l'estació de termini de Barcelona, més enllà de la zona portuària i a tocar del barri de la Barceloneta, va recalar informació d'on poder dur a pasturar els seus ramats, li calia un lloc segur per a ell i les seves bèsties defugint de quatrers, una necessitat innegociable, i al'hora un lloc per poder explorar els mercats on poder col · locar els seus exòtics productes, cabres andaluses i xais de vuit dents.
Un treballador de la línia fèrria li va recomanar seguir paral · lel al mar fins a trobar la desembocadura d'un riu, remuntant aquest trobaria aiguamolls amb riques prades, una de les zones més ben comunicades, ja que gran part de les mercaderies entraven i sortien per aquesta zona des de l'època medieval, així com els camins de ferro, indubtablement ningú li informaria millor que un ferroviari, expert coneixedor de la zona, ajudant-li trobar el seu edèn particular.
Ja era a Barcelona, més d'una setmana de trajecte, sense ni tan sols els vint cèntims necessaris per comprar el “Día Gráfico”, el diari matinal pioner a utilitzar el fotoperiodisme, un recurs tecnològic els permetia seguir omplint pàgines i pàgines amb il · lustracions realitzades per el que llavors era un novedós procediment, el gravat al buit , obtenint imatges de molta qualitat amb l'objectiu d'informar del succeït i permetia comprendre les notícies fins i tot als analfabets; vet aquí que en ple hivern va seguir les directrius d'aquell home, bones pastures, i un lloc per protegir-se del fred i l'humitat, per tant va anar al nord-est, seguint la costa passant pel costat de zones industrials, els abocadors d'escombreries li donaren una perspectiva diferent de com era una gran ciutat com Barcelona, el seu trajecte per trobar el riu i remuntar-lo abans que la nit li pogués jugar una mala passada, així dons, i seguint la catenària de la línia de França va arribar a les planes de la Torre del Baró on noiets s'afanyaven a recollir el carbó escampat pel terre, just en fer-se fosc, la mateixa i tardana llum il·luminava el seu camí i el d'un pagès que es recollia, sense saber-ho serien aliats l'un de l'altre, a l'Enric li calia un lloc per passar les nits, i al pagès fems per adobar els camps, llet per la familia, i potser una mica de carn, per tant, a poc més de dos hores de Barcelona havia trobat un lloc segur, aliment pel bestiar amb un intercanvi on guanyaven tots dos, i potser una bona font de informació.
Convidat a sopar aquella primera nit, va conèxer la família, la dona i els fills, que s'havien vestit de diumenge per rebre al convidat fent-lo seure al costat del Pepet, un noiet una mica més jove que el pastor i amb una mica de retràs intel·lectual, just al devant de la Maria, aseguda al costat del Ramon mentre que la mare, na Bonventura, aguantava al petitet Andreu; tots eren a taula per menjar l'improvisat sopar de gala que havia preparat la guapa pubilla de la casa en honor del ramader andalús que havia vingut a Catalunya intentant fer les amèriques.
La conversa durant el sopar va girar al voltant de la ramaderia, l'agricultura, i sobretot sobre quan i on vendre les cabres, les ovelles i els xais que el feien somiar despert, amb una única resposta clara i molt contundent:
-“El millor lloc per vendre i comprar és a Granollers, i dijous és el dia de mercat”, va dir-li en Josep Palet, un pagès molt travallador que s'havia fet un forn per coure pedres de cals amb les que s'havia construït la seva pròpia casa; així dons, tindria entre cuatre i cinc hores de viatge amb els ramats, per tant disposava de casi una setmana per pasturar amb les cabres i ovelles i poder seguir descobrint aquelles contrades tan boniques, perfectes per iniciar una nova vida a cavall entre les terres altes d'Almeria i la plana del Vallés, tot just havia fet el primer viatge, ara només havia de vendre el bestiar, treure'n un bon preu, tornar al seu poble amb molts diners per comprar més caps i tornar a fer més viatges, per aquest motiu no parava de comptar les cabres, les ovelles i els xais, només pensava en les coses que podria comprar. Ja s'havia gastat els diners tot i que encare no havia fet ni una transacció.

-”Així era el meu pare, molt valent, decidit, guapo, carismàtic i molt inginyós, es veu que va tenir molta sort aquell primer dijous de mercat a la vila de Granollers”, la nit abans no havia dormit, nerviós i inquiet, volia aparentar una serenor pròpia de tractants de bestiar experts, durant aquella setmana havia estat munyint les cabres que malgrat que no produïen molta llet sí que era aquesta de molt alta qualitat, de manera que repartint els beneficis de la venda, delegava a la mastresa de la casa la distribució entre el veïnat que valorava el producte per la seva cremositat arribant a vendre també algun xot, per tant l'Enric podria fer un bon àpat matinal a la Fonda Europa. Amb diners a la butxaca podria mostrar el seu tarannà generós i observar els possibles compradors mentre en Pepet li guardava totes les bèsties en un racó de la plaça de la porxada. Li va ser fàcil vendre totes les cabres, de fet només va fer tres transaccions, els cansaladers de la zona coneixien perfectament les particularitats d'aquelles carns, per tant no van dubtar a demanar-li més si tots els ramats que podria portar tenien aquella presència. Tots van mostrar una sensibilitat especial vers els bocs, els xais i pels cabrits de llet, i no tant per les cabres adultes o les ovelles grans, potser perque el mercat no coneixia prou bé l'altíssima qualitat d'aquella carn que sí coneixien els tossinàires pel seu bon rendiment a l'escorxador i ell l'apreciava pel ràpid creixement, però li vàren fer entendre que el cabrit de llet tenia molt més valor per quilo que el boc, malgrat la bona qualitat d'aquest, aixó va fer que l'Enric reorientés el seu futur negoci, havia de portar més ramats, sobretot de femelles de cabra prenyades fent-les parir amb prou temps, per això li calia tenir un mas amb corral per obtenir un bon preu amb el mínim esforç, per tant després de vendre-ho tot, i sobretot després d'haver obtingut molts guanys tenia clar que a prop de Granollers s'havia d'instal·lar, potser a Les Franqueses del Vallés, si volia comprar o llogar un mas amb l'espai necesari hauria de fer més d'un viatge, i la situació sociopolítica de l'estat era preocupant, la greu situació financera dels bancs catalans va facilitar el desembarcament a Catalunya de la banca basca i els bancs madrilenys, exemplificada pel banc de Catalunya, que malgrat haver participat en la creació de la CEPSA estava a punt de fer fallida, seguint les pases del Banc Comercial de Tarragona, que feia poc que havia tancat, així dons eren els bancs de la capital els que tenien recursos econòmics degut en part a la repatriació dels diners colonials de Cuba o dels beneficis generats pels negocis realitzats durant la primera guerra mundial, com a conseqüència de les turbulències econòmiques i financeres el Banc de Biscaia tenia tots els números per quedar-se amb les restes del Banc de Catalunya, aixó volia dir que si l'Enric havia de demanar un crèdit aquesta era l'entitat bancària amb la que s'hauria d'entendre, motiu pel qual va obrir en aquesta entitat el seu primer compte bancari, tot i aixó a un home sense patrimoni, jove i forani, no li seria gens fàcil aconseguir financiació pels seus negocis, no tindria cap altre opció que tornar al seu poble, aquesta vegada amb vaixell des de Barcelona fins Almeria amb pasatge de segona clase compartint camarot amb tres homes més, i tornar en tren a Tijola per comprar un nou ramat i tornar-lo a transportar fins a la ciutat comtal per vendre-l, sense tenir por al clima polític preelectoral que portaria a la monarquia espanyola a l'exili.

Amb diners a la butxaca resultà relativament fàcil tornar a recompondre un bon ramat per fer negoci, ara que ja sabia on, com i a qui. Aprofitant les revoltes socials, va aconseguir un preu inmillorable, aixó si, preferia que els petits no estigueren deslletats, la probabilitat de sobreviure al viatge seria molt més alta, donat que a alta mar no els hi podria donar res per menjar ni per beure.

Poc temps li caldria per fer el segon viatge a Catalunya i primer que faria per mar, ho va fer embarcant al Maria R. de Almeria, que va arribar al port barceloní el matí del 14 d'abril de 1931, un cop dins el port de Barcelona, van atracar al moll d'Espanya, a l'amarratge O, afortunadament el bestiar no corria cap perill de caure al mar, l'Enric era conscient que hauria de travessar tota la ciutat, el que no sabia era el clima de revoltes que estava vivint tot el país, sobretot el lloc on es trobava en aquell instant, durant aquests tres dies de travessia en vaixell no van rebre cap informació al respecte, per la qual cosa en desembarcar personal portuari, membres de la guàrdia civil i mossos d'esquadra els van aconsellar itineraris radials per no passar pel centre de la ciutat, evitant sobretot haver de passar per les Rambles, la Plaça de Sant Jaume, la Via Laietana, o la plaça de Catalunya, d'on provenien alguns trets, que s'escoltaven en la llunyania, a part de veure grups d'obrers traginant de dalt a baix enarborant la bandera tricolor de la república mentre entonaven la marsellesa. Va decidir alleugerir el pas, dirigint-se cap al coll de la Vallensana, entre la vila de Montcada i Reixac i la ciutat de Badalona, durant el seu primer viatge, mentre portava a pasturar el bestiar, havia descobert un espai perfectament adaptat pels seus ramats, amb diverses fonts pròximes, amb una bona visió a les tres vessants de la serralada de Litoral, i sobretot comptant amb una petita construcció com a lloc cobert on poder pernoctar. Es tractava de l'ermita de Sant Onofre, oratori construït pels monjos de Sant Jeroni de la Murtra el 1498, feta amb molta senzillesa, potser una mica espartana però segura i molt ben comunicada, l'enclavament bifurcava diversos senders que zigzaguejant en baixada cap a Santa Coloma, Badalona o Montcada; la presència d'algunes residències estiuenques podrien ser possibles clients per l'escassa llet que podria munyint les famelles en cas de necessitat, de manera que dit i fet, es va moure amb la major velocitat a la qual es podien desplaçar les seves cabres, evitant qualsevol possible problema que li pogués suposar la pèrdua d'alguna cria, es tractava de protegir el seu patrimoni. L'Enric va viure uns quants dies a la muntanya, esperant que el clima i la tensió social es relaxessin una mica, prou com per obtenir un bon preu en aquesta segona transacció amenaçada per les contínues revoltes populars, sobretot les realitzades pels obrers anarquistes que no dubtaven a ajusticiar als patrons o encarregats en venjances personals relatives a esdeveniments passats, de tota manera no va trigar a baixar de les muntanyes per tornar al mercat de Granollers, el lloc que més adorava d'aquest món, ja que significava la venda que tant anhelava, i més ara que ja havia tingut tractes amb alguns carnissers de la zona, que segur que repetirien compra en comprovar la qualitat càrnica dels seus cabrits lletons, encertant de ple, ja que li va ser més fàcil vendre-ho tot, fins i tot obtenint un millor preu, potser les revoltes obligava al poble a omplir els rebosts i els corrals, com si s'aventurés una escassetat futura; a partir d'aquest dia la Fonda Europa va ser la seva caserna general en totes les seves futures visites al mercat, va decidir romandre deu dies més abans de tornar a la seva població natal, hauria de trobar aquest corral on guardar les seves cabres, i Les Franqueses semblava el lloc ideal.

El dilluns quatre de maig es va embarcar amb pasatge de primera clase en el vapor Argentina, vaixell amb destinació a Buenos Aires que faria varies escales una d'elles al port d'Almeria, lloc del seu desembarcament, amb aquest vaixell mercant el trajecte es faria més curt, sempre que la mar estigués en calma, però es va sorprendre al veure que tanta gent volia abandonar el país, assabentant-se a la coberta que alguns empresaris ho havien venut tot per començar una nova vida junt amb les seves famílies a l'altre costat de l'Atlàntic, en el que semblava ser un aire enrarit amb un perfum prebèl · lic de caràcter internacional, assaonat per disputes a Manxúria entre nipons i russos, o amargat per la greu crisi que patien als Estats Units d'Amèrica, tot i petites bones notícies que feien de contrapunt a l'escalada de tensió que s'estava vivint internacionalment, de fet, en coberta havia quedat alguns fulls d'un exemplar de la vanguardia del diumenge 3 de maig, en concret les pàgines quinze, setse, vintinou i trenta, on l'Enric va poder informar-se del que passava al món en llegint la crònica internacional d'aquest diari, on per exemple una petitíssima nota amb el títol de "Un nou gratacels" va fer saber als lectors que el president Hoover havia inaugurat l'Empire State Building, el gratacel més alt del món. té 380 metres de algura i vuitanta-sis pisos, o d'una catàstrofe minera a Bèlgica, a més d'una explosió a Rio de Janeiro, que uns monjos espanyols eren expulsats de Mèxic, o el descens de les exportacions dels EE.UU, mentres que a les planes quinze i setse trobaria les seccions d'esports, futbol amb la copa d'Espanya, o els resultats de l'eliminatoria de copa Davis contra Txecoslovàquia.

Un cop havia arribat al seu poble va decidir que s'establiria a viure a Catalunya, per donar-li continuïtat al negoci necessitava la complicitat de la seva família, sobretot la del seu germà, la persona de confiança amb coneixements suficients per saber comprar les millors peces en el moment més adequat, a més de trobar el pastor per acompanyar els ramats, portant-los a peu per les canyades fins al port, embarcar, cuidant sobretot les cabretes petites durant el trajecte. El jove Enric que ja s'ahavia convertit en tot un home de negocis, estaria més ocupat en trobar els compradors que preocupant-se pel transport, així doncs durant el mes d'agost va tornar a Barcelona, aquesta vegada l'acompanyava un pastor que en un futur li faria algun viatge més.

-“Així va ser com el meu pare va venir a petar a Catalunya, va conèixer a la Maria, la meva mare, al primer viatge, però no la va tornar a veure fins al mes de setembre d'aquell mateix any, per llavors ja hauria fet uns quants viatges i s'havia instal·lat a una casa als afores de Llerona camí de les Franqueses, li va agafar el gust a la bona vida, passava la major part del temps jugant a cartes a la Fonda Europa on es feia amb famílies influents que comerciaven amb bestiar, no es va trobar amb la Maria fins la festa major de Granollers al setembre d'aquell mateix any .

El diumenge 13 de setembre l'Enric acompanyat d'alguns dels seus nous amics van anar a l'embalat on es faria el ball de tarde-nit, feia fresca donat que el dia abans havia caigut un fort aiguat, malgrat els dubtes que generava el temps havia vingut gent de tota la comarca, era un bon aparador on arreglar matrimonis, i a més, tothom tenia ganas de pasar-ho bé, primer ballant sardanes i després ballant els nous ritmes orquestrals importats de les amériques, enlluernats per l'ambient, un dels nois del grup va cridar l'atenció sobre una noieta:

-”Mireu aquella noia tan bufona, és la Maria Palet, ha vingut amb la seva família”.

-”Dons jo la conec i també conec a la família” va dir l'Enric.

Sense pensar-s'ho s'hi va acostar primer als pares, seguint un protocol ben estudiat els va demanar permís per ballar amb aquella noieta tan maca; només havien pasat uns mesos, la xicota que va conèixer a la Torre Baró s'havia convertit en tota una senyoreta, potser la més guapa de l'embalat, ell, amb el seu vestit impecable, les sabates ben llustrades i el seu barret s'havia convertit en motiu de comentari. La Maria havia encés una flama d'amor i malauradament el jove no era del grat dels pares.

-”Aquest vailet no et convé!”, li va dir la mare en tornar a casa, però potser era una mica massa tard, com es podia evitar l'inevitable?, no es podria evitar de cap de les maneres, a partir d'aquella trobada l'Enric va fer l'impossible per trobar-se d'amagatotis amb la Maria, de manera que la negativa dels pares va forçar una fugida de conseqüències irreparables. El 23 de desembre de 1931 l'Enric i la Maria es van casar, el 25 d'agost de 1932 va nèixer el petit Enric, el primer fill d'una llarga llista.

-”El cassament amb el meu pare va ser l'inici de molts dels problemes que la meva mare va patir”.

I tot per casar-se amb un andalús, les antípodes del que volia en Josep i na Bonaventura, que haguessin desitjat un hereu de bona família, però la pubilla va triar un vividor, un rodamón i jugador de cartes, per aquest motiu, anys més tard en Josep, pare de la Maria, arreglaria la venda de les seves pertinences amb el Ramon que era el més gran dels nois, per allunyar el seu patrimoni d'aquelles mans aforadades, acció que va fins i tot negar la legítima a la filla deshonrada. Tot i aceptar al seu propi llit, dècades més tard, la mort de sa mare, en gest de reconciliació durant els darrers dies de vida, una mena de confessió amb símptomes de penediment, però aixó seria molt més tard, potser massa tard, donat que just després del matrimoni, la jove parella va anar a viure al cau que l'Enric s'havia fet ben aprop de la capital del vallés oriental, on la Maria va estar sola la bona part del temps, el jove espòs era la major part de temps ben lluny de casa, per aixó, la Maria va iniciar una recerca fins que va trobar una llar a Mas Rampinyo, per estar una mica més aprop de la família que l'havia rebutjat, com a mínim per sentir la companyia del Pepet, que mai la deixaria d'ajudar, de la mateixa manera que la Maria i els seus futurs fills vàren ajudar al Josep en la construcció d'aquelles cases del carrer Balmes, a tocar de les escales de Sant Joan, construïts al voltant dels anys quaranta. L'Enric no trigaria a tornar al costat de la seva dona deixant la insana cabana on s'aixoplugava amb els seus ramats, potser el pes de la responsabilitat familiar li ofegava. Un dia, mentre llegia el Be Negre fent unes canyes al Bar trèvol li va dir a la Maria:

-”Maria, preparem uns ous ferrats amb una mica de cansalada que ara vaig cap a casa”.

Va ser la darrera vegada que es va veure a l'Enric, desaparegut durant nou mesos, potser s'amagava per la vergonya de ser objecte de burla a la barra del bar, on l'havien convençut perquè s'anunciés en una revista que ell creia especialitzada en ramats d'ovelles, fins que un dia mentre la Maria era al mercat, algú de Ca la Pona va anar a cercar-la per dir-li:

-”Diuen que l'Enric ha tornat i està al Bar Trèvol, al centre de Montcada”.

La Maria va deixar tot el que dúia, va agafar de la mà al seu fillet per tornar a casa a la carrera.

-”Maria, on vas?”

-”A casa, a preparar-li els ous amb la cansalda, no vull que torni a marxar!”. ....

La mirada perduda va deixar d'alliberar unes llàgrimes d'enyorança per deixar pas a un silenci pertorbat pel soroll del motor del meu automòbil, que portava una bona estona detingut just davant de la reixa principal de la finca, els llavis de la meva mare potser buscaven la excusa per seguir narrant altres anècdotes recuperades de l'oblit, però ja era tard, havia enfosquit força, havíem perdut la noció del temps que semblava haver deixat de ser constant, no sabia si l'estona havia estat curta o llarga, però m'hagués agradat seguir escoltant totes aquelles històries atresorades al cor i explicades amb l'afecte d'una mare .......-”Demà vindré a veure't, portaré cafè Muntanyà, uns quants croissants del Badosa i un Valls de la Rosina, després de l'esmorzar aniré amb tu a fer el passeig matinal perquè segueixis amb la narració “......., vaig baixar del vehicle, prenent-la del braç la vaig acompanyar fins a la porta principal de la vivenda on la vaig abraçar amb força, un sèrie de petonets encadenats vàren servir per acomiadar-nos, per algun motiu vaig romandre immòbil, volia prendre'm uns segons per veure com entrava per la porta principal acompanyada del seu inseparable bastó, fins que, una a una, les llums de la casa es vàren apagar. Quan vaig agafar el cotxe per marxar, ja era negra nit, em va alegrar molt sentir que ella era feliç.