El Relat presentat a concurç ... (premi literari A.B.I.)

Can Cuyàs. Edificació que podem trobar a Montcada Centre, Carrer Major 90 Escala i coberta: Recordo perfectament, com si ho estigués veient amb els meus propis ulls, aquell home rodejat d’un vestit de gavardina, entrant en el comerç on jo treballava en sortir de classe i els dissabtes. La seva mirada inquisidora semblava estudiar tots els racons de l’establiment com si estigués fent una recerca detectivesca. Les dues característiques més destacables eren els bigotis amexicanats, molts poblats i negres, i aquelles ulleres dibuixant dos quadrats mig fumats, passades de moda, casi tant com la gavardina o les gastades Sebago negres; sense oblidar-nos del deteriorat quadern de notes que amagava una ploma daurada, subjectats per la mà dreta, mentre caminava de manera decidida fins el mig de la botiga, des d’on podria anar seguint la sinuosa escala que ens podia acostar a l’entrada de la vivenda familiar o bé des d’on es podria dirigir fins al fons per trobar més trams esglaonats per poder accedir a les plantes superiors de la botiga, on s’amagava un petit magatzem de sostre baix, poc il·luminat. Espai que jo m’havia personalitzat al meu gust, on es barrejaven els petits electrodomèstics pendents d’arreglar, distribuïts per les lleixes irregulars que seguien les formes capritxoses de la paret fins a trobar-se amb l’equip d’alta fidelitat Philips, totalment metal·litzat format per l’amplificador, el reproductor de cintes, un sintonitzador de ràdio digital i un giradiscs, que en aquell moment reproduïa una perla de l’Illinois Jacket, disc d’un segell independent ―una de les poques excepcions de l'extensíssima llista de peces extraorinàries compresses a la coneguda col·lecció discogràfica identificada per la senyal de trànsit vermella amb les lletres negres que formaven la meva discoteca comprada amb les propines obtingudes pel suor de la meva feina―. Però no sé perquè en el seu llibre diria que era música clàssica el que sonava en visitar la rebatejada botiga d’electrodomèstics amb el neutre nom d’Amperi. Potser perquè no va reconèixer On the sunny side of the street, tema versionat per un incomptable nombre de jacistes que l’han ubicat en un Olimp custodiat per Miles, Helen, o Billie. Malgrat tot, des de sempre, he estat enamorat de la versió que va fer el trio de la Jaqueta d’Illinois amb el Jo Jones a la bateria i en Milt Buckner al contrabaix, disc que encara conservo en perfecte estat, tot i que ja han passat més de vint-i-cinc anys d’aquell episodi de l’estranya visita d’aquell personatge descontextualitzat, amb aspecte detectivesc, com si estigués ensumant quelcom estrany mentre escoltava les ordres que em donava la mare ―tasques que havia de fer en tornar de l’escola i que, per cert, m’ajudaven en la compra dels meus vicis, lligats sobretot al món musical―. En dirigir-se cap a l’exterior, amb lentitut desesperant, va voler fer una altre aturada a l’aparador, havia entrat i volia sortir de l'establiment sense fer cap comentari ni cap salutació, havia estat observant els estants plens de televisions, ordenats per la mida, semblava escriure en aquell quadern unes notes que murmurava en veu baixa, com si estigués recitant el que tot just havia escrit instants abans. Instants previs a trapitxar el carrer va fer un quart de volta, va voler fer l'aturada definitiva, fent veure que mirava el seu aspecte devant del mirrall que amagava els contadors de l'aigua i l'elèctric, mentre obtenia fins l'últim detall de les restes arquitectòniques prèvies a les noves reformes que havien canviat l'aspecte de l'edifici en una moderna botiga d'electrodomèstics o mentre de reüll feia un detallat escaneig visual per tal de trobar algun indici significatiu que pugués escriure al seu quadern, indicador d’una observació minuciosa, detallada, possiblement com a mostra d’un perfeccionisme depurat en les seves descripcions, per aquest motiu no podia deixar d’observar la bonica façana principal de l’edifici, mirant-s’ho des de l’altra banda del carrer, així veuria amb tota solemnitat una de les mostres de l’arquitectura modernista de la nostra vila ―que molt possiblement no sigui ni la més luxosa, ni la més atractiva, però sí reflecteix de manera inequívoca l’esperit que volia transmetre la noblesa i les classes dirigents barcelonines de principis del segle XX en les seves residències d’estiu, mostres que es repartien per tots els pobles i tots els barris amb un major nombre de mostres als carrers més cèntrics―. Efectivament, aquell personatge prendria moltes notes sobre la façana, de fet, mentre jo preparava uns encàrrecs, vaig veure com aturava a algunes persones i semblava interrogar-les mentre amb el dit assenyalava el punt de on havia marxat uns minuts abans... Probablement havia passat més de tres quarts d'hora, no estava pendent del rellotge, en trapitjar el carrer per anar a fer les meves tasques vaig tenir la sensació que m’estava esperant, per sortir de dubtes podia haver-me girat per fer una ullada, però una petita tremolor va impedir qualsevol moviment, estava segur que tenia aquell home sobre el meu clatell fins que un xiulet seguit d’un: ―Noi atura't! ―La seva respiració denotava cansament. ―Espera'm que vull fer-te unes preguntes. Jo restava en silenci, no sabia què dir, no sabia què volia. Potser es tractava d’un observador d’espais, d’un agent de la propietat immobiliària... o un d’aquells que anoten tots els detalls dels edificis, botigues, bancs, o museus, per vendre la informació a lladres especialitzats, d’aquells que de manera molt organitzada, amb molt poc temps, poden entrar a un magatzem i buidar-lo sense que ningú se n’adoni, amb una exactitud pròpia de militars sense feina provinents de països de l’Est d'Europa. Però no era el cas, aquesta vegada aquell home volia fer preguntes relacionades amb la nostra botiga d’electrodomèstics, volia saber dades sobre l’edifici. Petició que mai ningú m'havia fet, ho trobava extrany, però no li vaig donar gaire importàcia, ho vaig tractar com un joc, per aquest motiu la meva col·laboració va ser total, facilitant-li el què ell demanava. Informació que molt probablement només jo atresorava, donada la meva fam de coneixement, evidentment amb la inesperada visita d'un personatge que semblava sortir d'una novel·la policiaca quedava clar, que un cop més, m'havia equivocat. Així doncs, durant uns minuts, vaig recitar unes dades memoritzades com si es tractés d’una lliçó d’història de l’art. Dates, noms, detalls i anècdotes que havia anat esbrinant de mica en mica i que vaig utilitzar un cop en una tasca escolar en la catalogació de construccions hitòriques de la vila i, per tant, no em podia oblidar del nostre edifici, però com resultava incòmode recitar al mig del carrer li vaig proposar d'anar a un bar situat als baixos d’un bloc de vivendes que havia construït l’avi de la mare feia molt de temps, que donava a dos carrers, just al costat de les escales de Sant Joan, escales que duien a un baixador de la Renfe sense guixeta de la línia de Puigcerdà, anomenat així perque antigament els trens arribaven fins el poble de Sant Joan de les Abadesses. Ens vàrem asseure en unes cadires tan incòmodes com petites, i la pudor que desprenia la planxa ens deixaria la roba perfumada, aquest detall va deixar molt neguitós aquell home, que ara semblava tenir presa en aconseguir de treure algun profit de la conversa amb un jove adolescent que per moments eixamplava les espatlles com donant-se importància... Jo vaig demanar una salsitxa de frankfurt feta a una de les empreses càrniques de Montcada, amb tomàquet, mostassa i una mica de maionesa, més un refresc, mentre que ell només va demanar aigua amb gas. Sempre havia sentit parlar dels frankfurts de la capital, però sempre vaig tenir una sensació molt decebedora, donat que no els trobava millor que els que podia menjar a prop de casa, on tenia el Hans, l’Oficina, l’Esclat ―que amb el temps canviaria de nom varies vegades, primer amb un curiós nom, el Racó i per últim l’Àpat, abans de ser enderrocat l’edifici incloent l'antic cinema Espanya i el taller de cotxes Montserrat―, o el mateix Danubio que era el lloc que havia triat per satisfer la curiositat d’aquell home que semblava estar amoïnat pel temps... Però que sobretot va mirar amb un menyspreu exageradament intencionat vers l’entrepà que estava a punt de cruspir-me, entrepà que pagaria ell malgrat el seu rebuig visual. ―No li ofereixo un bocí perquè m’ha semblat que no li agrada. ―Tens raó, a mi m’agraden menjars molt més elaborats. Ja n’aprendràs que menjar és un plaer; no pots castigar el teu fetge ingerint aquesta porqueria. ―Porqueria? Vostè no n’ha de fer res del que jo menjo. Li diré una cosa, només he menjat un frankfurt millor que aquest a l’estadi de Sarrià. ―Anem per feina, no sigui que encara me’n penedeixi de pagar-li el mos a un periquito i respon unes preguntes. Què saps de l’edifici on teniu la botiga? ―Nosaltres fa molt poc temps que el tenim, de fet l’ha comprat la meva germana. Volem ampliar el negoci i tenim botigues escampades per diferents barris, però no en teníem cap al centre. Feia molt de temps que el perseguíem. ―Qui hi vivia abans que vosaltres? ―Crec que feia molt de temps que no hi vivia ningú, abans que el compréssim havia estat el consultori d’un metge. De fet quan va marxar va deixar una màquina de raigs X molt antiga i pesant, a banda de moltes revistes científiques i sobretot mèdiques. Malgrat el temps que havia passat, de tant en tant, ens arriba algun fascicle que acostem a un dels seu nebots i li deixem a la farmàcia de la cantonada. Sense cap mena de dubte moltes d’aquestes publicacions haurien d’actualitzar les dades, perquè porten el nomenclàtor franquista, i ja fa uns quants anys que estem al Carrer Major. ―Què més em pots dir? Tot això no té cap valor. Amb això que m’has dit no et pagaré el que t’estàs menjant. Les seves paraules van sonar com amenaces, havia de deixar de jugar a fer-me el valent, havia de deixar d’aparentar que dominava la situació. Potser aquell home volia algun tipus de revenja, així doncs vaig triar dir-li totes les dades que havia aconseguit fent visites a l’ajuntament, departament d’urbanisme, i a la biblioteca seguint un full de ruta intuitiu. ―El nostre edifici dóna a dos carrers, Major i Sant Antoni, encara que la part posterior de l’edifici és un afegit que hem fet fa poc, per obrir la botiga i tenir sortida pel darrera per fer les càrregues i descàrregues de les mercaderies, el cos principal s’accedeix des del Carrer Major, una petita escala sinuossa condueix a un distribuïdor que permet accedir a un celobert per on s’entra a la vivenda o per pujar a les plantes superiors de la botiga on s'amaga el meu cau, però aquesta informació ja la sap perquè m’he fixat com mirava tots els detalls. Afegiré que la vivenda està molt il·luminada gràcies a claraboies zenitals, grans finestrals i una habitació penjada a sobre del pati interior que podriem convertir en un hivernacle gràcies a la bona ventilació o l'escalfor solar per una ubicació molt estudiada fent càlids els hiverns i soportables els estius, malgrat tot, és el lloc ideal per fer una lectura relaxada, un espai especial on el temps es velluga amb més lentitut, on els sorolls es desintegren, però el detall més significatiu sigui la sensació d'aillament que es pot aconseguir al bell mig d'una vila industrial de la periferia d'una gran ciutat, destorbada només per un petit xiulet llunyà procedent d'alguna de les estacions ferroviàries que ens envolta. ―Continua. ―Actualment és un edifici de planta baixa i dos pisos, fruït d’una reforma de l’any 1928, però el cos principal va ser construït al segle XIX. Crec que va ser poc després del 1886, l’any que es va començar a construir l’església de Santa Engràcia, d’estil neogòtic per un jove arquitecte barceloní, Enric Sagnier i Villavecchia, un dels homes que més edificis va projectar a la Ciutat Comtal, gràcies a que tenia molts lligams amb la classe política catalana, a més va participar activament en el moments difícils de principis del segle XX, dins un grup catòlic anomenat el Comitè de Defensa Social, vinculat a la Lliga Regionalista. Suposo que el fet de ser molt jove atrauria a la família Cuyàs per que els hi fes una residència d’estiu al centre de la vila de Montcada. Seguint el consells d'un arquitecte local vàrem fer una neteja de la façana per poder observar minuciosament l’acabat, que imita un empedrat. Les balconeres estan emmarcades amb elements molt ben traballats, representant unes motllures florals, igual que a la cornisa superior on es fa un acabat amb altres elements que també podríem definir com modernistes, igual que uns petits detalls sota les finestres. L'escala interna que comunica el primer amb el segon pis l’hem mantinguda practicament intacte, només vàrem haver d’arreglar alguns trams espaiats per la falta de manteniment per culpa dels anys. ―De tant en tant m’havia d'aturar per fer un petit glop i una mossegada, tampoc estava obligat a menjar l’entrepà fred―... La gran reforma la va dirigir Josep Graner i Prat encarregada per Jaume Cuyàs i Galceran, pare de na Elvira, per això aquesta casa havia estat coneguda com la residència d’estiu de la marquesa de Can Cuyàs. ―Malgrat que ningú m'ha confirmat que Elvira Cuyàs hagi estat marquesa. ―Conserveu algun document original de la construcció primària?, no sé ..... com algun plànol, alguna carta, algun segell, algun estandart o troç de tel·la antic?. ―Crec que no, potser aquesta resposta la tenen els hereus de la familia o el metge que va tenir el consultori mèdic. Si a la casa hagués algun document o algun objecte amb alguna mena de valor jo ho sabria. Només van quedar alguns mobles molt antics que tot just hem acabat de restaurar. ―Has dit que la casa original la va fer Enric Sagnier i Villavecchia i la gran reforma Josep Graner i Prat? ―Si, malgrat que de la primera construcció no se’n conserven ni plànols ni cap document. Aquestes conclussions son fruït de la meva investigació. ―I què en saps de Graner i Prat? ―Que va fer uns quants edificis a Barcelona com les cases Sala Sagristà i Sabata al carrer d’Enric Granados 96 i 98, o la Casa Fajol, coneguda com casa de la papallona situada al carrer Llançà 20, sense cap dubte l’obra més important i més fotografiada de Josep Graner; dues vegades més alta que la nostra i amb el acabat final que mostra una gamma de colors molt atractiva. A Sitges en va fer alguna més. Construccions que actualment no sé si no les hauran enderrocat per fer-ne de noves, com la casa Montan, o les cases Llorenç Montserrat i Llúcia Catasús i Soler al passeig de la Ribera. Però segurament, la més estudiada sigui la casa Rovira al carrer Jacint Verdaguer 27 a Sant Just Desvern, erròniament atribuïda a Josep Maria Jujol, que només va intervenir en part dels acabats i la decoració de la façana principal. De fet és el més destacable i el que té un cert valor artístic i arquitectònic... N’hi ha prou? ―Mentre seguia prenent notes, vaig finalitzar el meu esmorzar, i amb el convenciment que afortunadament m’havia sortit de franc, aquesta seguretat va desapareixer en sentir un comentari inesperat, deixant-me confós i descol·locat per uns instants. ―Així no saps res dels lligams d'aquests arquitectes amb la maçoneria.― Definitivament, m'havia fet una idea totalment errònia d'aquell home, que va voler desmostrar amb unes poques paraules que només ell dominava la situació, el meu silenci va dinamitar el meu ego, aquells segons de silenci es van eternitzar fins que ell mateix el va trencar. ―Per últim vull saber si viviu a sobre de la botiga. ―Sí i no, a l’estiu vivim a Can Pons, una residència que tenim al bell mig de la Vallensana, però no al hivern, durant el curs escolar, ens va molt millor viure al poble. Però no són les úniques vivendes que tenim, som molts germans i tots traballem en un règim cooperatiu familiar per guanyar-nos els estudis o la vivenda, posesions que els pares tenen llogades, però imagino que tot aixó vostè ja ho sap. ―Sabies que Sagnier tenia molts lligams amb la família de Joan Pons i que ambdós eren maçons? ―No he fet cap investigació al respecte, però sé que en Joan Pons va participar molt activament a la política de començaments del segle XX. ―D’on has tret tota aquesta informació? ―Ja li he dit, sóc una mica autodidacte, quan m’agrada quelcom, faig una tasca de recerca per conèixer i entendre-ho tot. De fet tot el què li he dit es troba a les enciclopèdies, a l’arxiu municipal o m'ho ha transmès el veinat. ―Autodidacte? Creus que ets l'autodidacte? Dons et queda molt per apendre i molt per esbrinar. Vaig anar a rentar-me les mans pensant en els concells que tot just havia rebut d'una persona a la que no coneixia i a la que havia informat amb dades íntimes sense cap valor aparent. En sortir del servei, aquell home ja no hi era, havia marxat, no havia deixat cap nota, no em vaig poder acomiadar ni tampoc li vaig poder preguntar perquè volia saber tot allò a més de reconèixer que hi havia molt per apendre. El jove que atenia la barra em va donar un tovalló que amagava al seu interior un Condal del número 6. Potser era un regal agraint la informació o potser era una pista per seguir en devant. De vegades no puc callar, segurament és un mecanisme de protecció... Qui m’havia de dir que jo seria en Narcís Pons Puig!, i com m’havia triat aquell nom?... Potser després de donar un tomb pel centre, d’haver comprat un cupó de l’ONCE a un forn just al costat de l'ajuntament, o després d’haver voltat amb cotxe per tenir una panoràmica de la vila, visitant els reductes d’arquitectura modernista escampats pel terme. Vaig deduir que aquell home observador, coneixia molt més del que semblava, que sabia perfectament qui era jo, on vivia o el nom dels convidats que haurien fet alguna estada a Can Pons. No vaig tenir temps de preguntar-li si tenia alguna dada d’una possible visita d’un cineasta de Calanda convidat pels seus familiars. Ara, mai podria esbrinar-ho. Tampoc li vaig preguntar el nom. No trigaria molt a saber-ho, com tampoc la relació d'aquells arquitectes amb la francmaçoneria, que m'havia deixat totalment fora de joc. Quinze anys després, a finals de gener de 1998, mentre passejava pel Malecón de La Habana, vaig topar-me per casualitat amb aquell home, que caminava decididament per trobar-se amb mí. Era clar que aquesta trobada no era accidental, em va reconèixer al moment... ―L'autodidacte!, ―L'escriptor!. El temps l'havia transformat, ja no duia el bigoti, les ulleres eren molt més modernes i el vestuari del hivern cubà distava molt del que mantenia la meva retina viu a la memòria, fruit d’aquella visita furtiva i fugaç, que em va deixar com herència una estima i respecte pel tabac artesanal. ―Realment, què fa vostè per aquí? Una pregunta totalment fora de context, donades les tendències polítiques d’aquell home, sense oblidar l’amor que sentia pel tabac o aquella afició desmesurada per l’alta gastronomia exótica ..... fèia temps que havia descobert qui era aquell home, qué i on escribia, les seves dèries amb els seus defectes o les seves bondats amb totes les seves vituts. ―Havia de viure la visita del Sant Pare, així com la trobada històrica amb Fidel. I tu, què hi has vingut a fer? ―Segueixo l’empremta que va deixar el pare del meu pare durant la guerra de Cuba i aprofito per fer turisme. ―D'aixó res, si et veig aquí, serà perque vas poder trobar els missatges ocults de Sagnier, o potser va ser en Graner qui va deixar alguna pista. ―Trobant-nos aquí confirmo el que vaig sentir durant la nostra trobada: que vostè sabia molt més del què semblava, que molt probablement va jugar amb mí afegint-me al seu joc, facilitant-me molles sobre uns elements grabats a les façanes de la nostra finca. ―Suposo que has descobert algunes de les incògnites que amaga aquesta illa. Ara conèixes el per què de la bandera d'aquest país o els lligams amb la gent adinerada que va tornar a Catalunya a principis de segle XX, els anomenats "indianos". ―M'ha de fer algun comentari més, cal tancar el cercle i haig de confesar que no he trobat totes les claus. ―Vivim en un món global on les distàncies han minvat en el temps, no en l'espai, nous conceptes, nous sistemes de comunicació que tracten la informació com una mercaderia més, van apareixent en el nostre dia a dia, allunyant-nos de l'esperit d'homes idealistes que volien compartir un futur millor per tothom, com els pares de la pàtria cubana, el General Narcís López i el seu amic Miquel Teurbe Tolón, que van anar a Nova York per entrar en contacte amb una lògia maçònica internacional, allà van trobar-se amb un jove estudiant d'arquitectura que representava la branca espanyola que finalment s'ubicaria a la ciutat de Barcelona, Francesc de Paula Villar. Aquest els va convèncer per utilitzar el triangle equilàter i l'estrella de cinc puntes al futur simbol de la perla del carib. En aquell temps, encare sota el domini colonial espanyol, el color vermell i les franges blanques i blaves, reflectien el dia primaveral de la trobada. Així doncs, amb aquests elements, l'esposa de Miquel, na Emilia, va teixir dues banderes idèntiques que, en un futur, serien el símbol cubà; una va anar a Cuba, per iniciar el moviment revolucionari i independentista, mentre que l'altra va viatjar a Espanya, potser per intentar aconseguir el recolçament dels intel·lectuals europeus a favor de la independència cubana. En concret, la va portar fins a Barcelona on Francesc de Paula estudiava arquitectura. Posteriorment, li va donar l'estandart a un alumne, continuador d'algunes de les seves obres, Enric Sagnier, que va ensenyar-la a joves radicals catalanistes en la reserca d'un estandart independentiste, posteriorment va amagar la tela en algun lloc d'alguna de les seves obres. Vaig pensar que la tela podia estar oculta en algun forat secret, registrable, de la vostra finca perque vaig descobrir que Sagnier i Graner pertenyien a la mateixa lògia, i que des de Barcelona s'havia ajudat a la causa independentista cubana gràcies a les fortunes dels "indianos" catalans, que amagarien i custodiarien la futura bandera cubana, que anys més tard va ser enterrada en algun lloc del claustre del convent que els escolapis tenien a la ciutat de Camagüey. Posteriorment, però, després d'unes reformes, aquesta bandera arribaria fins a la ciutat papal, i crec que ahir va ser lliurada al poble, ara diran que una família ha custodiat el drap durant més de cent anys, o alguna fàbula similar. ―Només tú pots decidir qué vols fer amb tot alló que has descobert i tot aixó que t'he dit ara. Tan sols em resta donar-te algun consell, potser si ens trobem a Barcelona. Un silenci adornat pel soroll de les onades en trencar-se i la refrescant sensació d'unes espurnes humides arrossegades pel vent ...... estic segur que en Manel amagava moltes cartes, moltes receptes, molts articles i molts llibres, un dels no escrits me l'havia regalat a mí. Aquells instants de silenci es van trencar amb una forta abraçada i un darrer comentari. Sort. Tasta els Cohibas, el rom, les mulates, i no marxis d’aquí sense fer cas a l'Ernest, el mojito a la "Bodeguita" i el dahikiri al "Floridita". Segueix aquest plànol per redescobrir una ciutat sorprenent on s'han poduït esdeveniments importantíssims al llarg de la seva història. ―Gràcies pel plànol, i per cert, si m'ho permet, li recomeno tafanejar pels "agros" i el mercat del peix, és vibrant comprar al mercat negre. L'altre dia vaig aconseguir unes cues de llagosta que vaig poder cuinar a la casa dels familiars d'uns amics cubans exiliats que vaig conèixer a Califòrnia. Vaig seguir una recepta del meu germà molt simple; Cues de llagosta oliades al forn rematades per una musselina d'all. Afortunadament, el vi l'he portat de casa, un vi que es produeix relativament a prop de Can Pons, marquès d'Alella clàssic fet amb la varietat de raïm pansa blanca, d'un color que enlluerna i d'una aroma que omple els narius. ―Amb les llagostes es poden fer moltes i moltes coses, potser un dia en parlem. ―M'encantaria. No ens tornaríem a veure mai més. Mai més en parlaríem. La caldereta o qualsevol altre revisió gastronòmica de la llagosta no es porduiria. El meu redescobriment de la part vella de la ciutat estaria marcada per l’ombra d’aquell home en forma de consells salpebrats per anècdotes que llegiria en els articles que va fer des d’aquella ciutat caribenya. Ara sí que podria llegir sense complexes "La rosa de Alejandría". Ara sí que podria fer la llarga llista amb els consells rebuts d'homes que marcarien el meu futur. Ara sí que podria fer la meva vida sense patir per tot alló que mai vaig fer. Potser només em resta tornar a passejar pel Malecón, amb la ciutadella del Morro al fons, imaginant la flota americana enfonçant els baixells que mal conduïa l'almirall Cervera. Dono gràcies als deus per permetre que el meu avi tornés sa i estalvi a casa d'aquella guerra absurda que mai a la vida podriem haver guanyat, com sabien tots els francmaçons. Potser ara entenc la plantació de tabac que el meu avi s'havia fet al petit hortet en un pati interior de la casa del carrer estació del barri de Can Sant Joan a Montcada i Reixac, molt a prop de la fàbrica de ciment a la que va seguir des de Castellar de n'Hug. Ara entenc d'on ha sortit el meu amor pels "boleros". Estic segur que m'espera un futur marcat per la trobada d'aquell home, de la seva mirada, i de la seva ploma amb les claus per escriure el llibre que Manel em va deixar, o dels records que el meu avi Joan va importar de la seva juventut.

Habilitats amb la pintura

Aquest espai el tenia semi oblidat, la manca de temps, els compromissos, la feina, i altres obligacions m'han fet abandonar temporalment els petits escrits que publicava cada cert temps. Una iniciativa de la 2ª H. m'ha fet pujar aquestes fotos i comentar-les, potser faig més i les vaig afegint, ja veuré, però us vull manifestar que no son fotos triades, potser les més boniques encare no les he fet. Aquí podreu observar l'espai dedicat a secar les darreres creacions. Podreu constatar que es tracte de plats sota testos, que recullen l'aigua sobrant de rec. Formes surrealistes, inconexes entre elles mateixes, colors molt atractius, son el fruit d'experimentació artística, que no responen a cap moviment cultural, malgrat tot, jo segueixo l'esperit caribeny de la meva dona, la precursora d'aquest moviment artístic, que no només es manifesta als objectes descrits, a més pintem el terra de balcons i terrasses fent un context màgic en visions cenitals. Tot aixó és mèrit de la jacqueline, però us diré el que relaxa pintar un test, i ara només hauré de trobar la planta perfecte per crear un "Bodegó" real.

Hablaré de cuando llego a casa, me relajo, escucho música ......

Todos estamos sujetos a una evolución musical que nutre nuestra personalidad con pequeños detalles, en ocasiones aparecen de manera casi imperceptible, mientras que en otras, se presenta de manera tan exagerada que parece casi imposible ocultarla, me refiero a los influenciables jóvenes que visten como los músicos a los que "emulan", copiando (....no sólo música....) vestimenta, peinado, maquillaje, gestos, siguiendo sus consejos publicitarios, y un sin fin de productos de "marketing" con los que se sentirán mucho más "cool"....; seguramente, durante mi adolescencia, padecí alguno de estos efectos, sin duda alguna, como seguramente los esté padeciendo ahora, aunque me crea poco influenciable, de hecho el motivo de hacer esta entrada está relacionada con un músico poco conocido, que encontré casulamente en el YouTube mientras buscaba cualquier grupo relacionado con "Kulala"; hace un tiempo me dejé llevar por grupos africanos, os aseguro que el hecho de que el mundial fuera en Sud África no tenía nada que ver con mis recientes incursiones musicales, por este motivo tan simple, me fijé en los sellos musicales que aparecían relacionados con Kulala, uno de ellos ya resultaba familiar, ya que en uno de mis últimos viajes a los Estados Unidos recibí como regalo un recopilatorio doble del sello "Putumayo", con temas que una década después siguen estando vigentes, pues bien, una de las opciones que encontré fué Touré Kundà cantando salsa, y tras este dúo senegalés del que tengo uno de sus primeros discos "Muslaï" con temas que mis amigos han bailado en todas mis fiestas, para conectar después con Raul Paz, un tipo aparentemente sencillo, jovial, divertido, amigable y con muy buen ritmo ......., quise saber más sobre él, así que utilicé las herramientas que nos brinda la red para esa investigación de autocomplaciencia personal, así que descubrí que residía en Francia desde hacía bastante tiempo, que formó parte del proyecto musical de "Orishas", para abandonarlo siguiendo sus propias inclinaciones artísticas, ya que en sus inicios, en su Cuba natal, prospeccionó muchas y muy variadas formas artísticas, no sólo las musicales, jamás abandonó su formación académica, no obstante, su ímpetu le llevó a organizar cantidad de eventos, hasta que se dió cuenta de que sus aspiraciones necesitaban horizontes mucho más amplios, motivo por el cual le llevó a vivir en ciudades de Latinoamérica primero y de Europa después, espacios donde siempre aprendió o quiso aprender, con lo que fortaleció todas sus aptitudes....., siempre siendo él mismo, de hecho, deja una huella enorme en sus videoclips, todos ellos con una apariencia muy familiar, cercana, realizados con aparentes escasos recursos de postproducción pero llena de amor, ganas, fuerza como mostrando su espíritu cubano, sus raíces musicales y sobretodo la capacidad de reinventarse contínuamente con un mestizaje muy actual. Estoy seguro que tarde o temprano Raul Paz ocupará el lugar que se merece, de momento quiero ayudarle con los medios de que dispongo: enviando correos con enlaces del Youtube, o a través del Face Book, eso sí, ver a Jacqueline bailar la música de Raul me levanta el ánimo, por este motivo me he alargado para hablar de Raul...... os recomiendo que realiceis una tarea de investigación y descubrimiento de su personalidad, sobretodo de su música, para finalizar prendados de sus estrofas, de sus acordes, de sus melodías, de sus cantinelas, de sus variaciones, de sus músicos acompañantes, en fin, me encantaría verlo pronto en directo en cualquiera de los festivales que se realizan en la ciudad condal, he visto que el día 17 de julio actúa en Toulusse, concierto "Tour de Francia"..... estaría bien poder ir, me lo estoy pensando, de verdad que vale la pena..... terminaré diciendo que me enamoré de su música, de su universo, y hoy en día es necesario enamorarse de las cosas....... ¿de qué estás enamorado tu? http://www.radiocaribe.co.cu/Secundaria/cultura/645.htm Documento escrito por el mismo Raúl.....

Marea negra en el Golfo de México....... desastre ecológico

Hace días que pienso en cómo se podría solucionar el grave problema que ha sufrido la petrolera BP en aguas del Golfo de México; al principio seguía las noticias con interés, posteriormente, al ver como fracasaban los intentos de solucionar los problemas, intenté "imaginariamente" solucionar lo que es probable que sea el desastre ecológico más grave de la historia de la humanidad, y de momento no se ha solucionado......., observé los fracasos pensando en el porqué de ese resultado inesperado, por ejemplo, el intento de colocar la campana creo que tenía dos errores graves, el primero no haber dotado una salida para los gases, impermeabilizada con unos filtros de Gore tex que permitieran el escape de los gases pero no el del crudo, lo cual, pese a las temperaturas extremas, y la enorme presión hubiese permitido el paso tan sólo de los gases, además la membrana con el tiempo hubiese tomado una consistencia muy rocosa provocando una solidificación del crudo, pero la presión ejercida sobre la campana metálica, unida a la ligereza provocada por estar sumergida hubiese provocado una implosión desplazando la campana, el motivo era el no haber dotado los extremos de dicha pieza metálica de unas brocas/tornillos perforantes que hubiesen sugetado la campana al suelo, posteriormente se hubiese tenido que bombear mortero para encofrarlo solidificando la campana; aparentemente esto era una solución, pero no sé el tiempo que podría perdurar, desconozco si hay fuertes corrientes submarinas con gran poder erosivo que terminsase por deteriorar el complejo, o si la corrosión afectaría en un corto periodo de tiempo este enorme bloque ferrico-hormigonado con función de tapón, por tanto yo no veía el sellado como una solución definitiva al problema. De manera que yo era más partidario de una solución que evitase la fuga de crudo, que condujese el petróleo hasta la superficie para ser embarcado y continuar con la extracción hasta conseguir reconstruir la plataforma petrolífera. Para conseguir esto me puse en contacto con un amigo para que me ayudase en los cálculos de presión, diámetros de tubería, materiales idóneos, así como el estudio de posibles contratiempos. Una vez imaginado el plan, el objetivo sería contactar con la petrolera para comunicarles que estábamos estudiando una posible solución al problema, con un relativo bajo coste (el peor de todos es el desastre ecológico sufrido con consecuencias irreversibles), y una ejecución rápida. Desde el departamento de comunicación de BP nos contestaron que debíamos contactar con la empresa encargada de estudiar las posibles soluciones, así que contactamos, sin embargo el problema era transcribir las soluciones con muy pocas palabras, de manera que os hago copia literal del formulario que hemos enviado a dicha empresa, no obstante quiero matizar que he dejado escrito en varios blogs diferentes versiones, o mejor dicho, pequeñas variaciones sobre un mismo proyecto, notando que no hago especial énfasis en tecnicismos, sino que tan sólo se plantea una solución general......, una vez enviado el cuestionario seguimos esperando, eso sí, cada día que pasa cuenta, cada día la solución le costará más a la humanidad. El texto enviado lo copié a un word pad, y del documento lo copio aquí. Se admiten sugerencias........ el texto dice así: - - Juan Antonio Hernandez Perez montcada i reixac artnmusik@hotmail.com 935752035 barcelona (spain) 08110 649963708 Hay que fabricar tres piezas metálicas. La situada en la base deberá asentarse bien para evitar fugas por la parte inferior, para sellarlo se puede bombear hormigón o bien los lodos que se han utilizado. Esta pieza tiene forma de embudo invertido, en las cuatro puntas deberá haber una argolla donde atar los cabos que dirigirán las piezas a encajar, que por gravedad caerán sobre la primera pieza, a modo de click impidiendo las fugas de crudo, la tercera pieza encajará en la segunda reduciendo el diámetro hasta acoplar el tubo que dirigirá el crudo a la superficie. Esto requiere trabajo de calderería. Se necesita plataforma para la operación, barcos de apoyo, cámaras de control submarino para ver la evolución de la operación, las piezas fabricadas expresamente, los tubos machihembrados para dirigir el crudo a la superficie, todo lo necesario para almacenar el crudo, grasas especiales para favorecer el acoplamiento entre piezas, 4 cables de acero para el descenso de las piezas. Se requiere un físico matemático que realice los cálculos necesarios, un ingeniero capaz de diseñar las piezas del proyecto, una empresa calderera (acero) capaz de fabricar las piezas, la empresa con motores capaz de llevar las piezas al lugar exacto, extraer el crudo I explain myself much better in spanish, I'll do it in spanish first. Por tanto, lo que propongo es crea una pieza metálica muy sólida con forma de embudo invertido; la boca del tubo debe estar torneada, de manera que se pueda encajar otra pieza que vaya disminuyendo el diámetro, y encajar una tercera pieza que desemboque en el tubo, a modo de chimenea que llevará el crudo a la superficie

els sorolls es desintegren; però el títol definitiu era "Esquizofrènia artificial" (Presentat al Premi literari de l'A.B.I. 2010)

10.- No vaig mirar l'hora que era en aquell moment, aquesta informació potser no era important, era un dia festiu, per tant no havia d'anar a la feina, era sol al llit, feia dies que el cansament de l'esforç diari més la tensió provocada per l'entorn m'estava debilitant, fins i tot podria afirmar que havia perdut la part d'alegria que m'havia fet costat des de l’inici de la meva consciència, per tant patia una sensació que em deteriorava l'estat anímic, això sí, aquest desordre provocava que cada vagada sentia el meu cos amb més precisió, podia distingir perfectament la comunicació que es podia establir entre el cervell i cada una de les parts, incloses les extremitats, estava prenent el control de moltes funcions fins i tot de les funcions autònomes com la respiració i el ritme cardíac, es podria definir com “el camí de la perfecció", potser fruit de la meditació, de seguir tècniques de relaxació i control, havia de combatre tot l’estrès del dia a dia amb accions que jo mateix controlés, per tant volia mantenir-me lluny de la medicació, apartat del control mèdic, potser he perdut la fe en la medicina moderna i els metges que l'envolten, de fet no volia confiar en ningú, només jo mateix volia analitzar-me, controlar-me, fins i tot diagnosticar-me per aconseguir un objectiu : " Tornar a la societat", però em mantenia amb un cansament diari que, poc a poc, em consumia per dins ........, mentre era al llit vaig sentir el meu nom, aquesta acció es va repetir moltes vegades, sempre en dies festius, potser perquè em relaxava, de fet sempre vaig respondre a la crida del meu nom, no eren ocellets, ni gats, ni sons que simulaven paraules, eren veus humanes, però mai vaig trobar la font d'aquelles veus, el fet que es produís sempre en hores en punt em va fer sospitar que algun aparell electrònic de grabació temporitzat tingués una funció aleatòria de reproducció i es dediqués a intentar establir comunicació amb mi, de manera que progressivament el deteriorament al que em veia sotmès anava en augment, dintre meu es produïa una batalla per voler arribar a la arrel del problema per desfer-me'n d'ell, com si pogués trobar la gravadora per aturar-la i desconnectant-la, o millor si pogués esborrar-la o destruir-la, de fet moltes coses em voltaven pel cap, i despert sobre el llit no parava de rodolar d'una cantó a l'altre, sentia la fredor dels llençols, sobretot de la part buida, no com al vespre quan l'escalfor de la meva companya em deixava una agradable sensació de plaer només per lleure al seu costat, maleïa aquell contrast, aquell negre al costat de blanc, que m'obligava a una transició des d'una immobilitat a un moviment nerviós molt repetitiu, potser malaltís mostrant una ansietat exagerada, ni tan sols les olors del coixí, ni les taques humides de la seva saliva em calmaven, més aviat tot el contrari, això m'havia fet somiar moltes vegades, i de tots els somnis, n’hi havia un que es repetia contínuament, potser volia reflectir l'anhel de compartir el mateix espai temps, poder respirar sobre la seva orella, petonejar el seu coll afegint petites mossegades d’estima, per fondre’ns després en una abraçada que quasi fusionava els nostres cossos, ens trobàvem en l'espai no en el temps, quan jo era a casa ella marxava, quan ella arribava era jo el que sortia, i per les nits en caure el sol, ella anava a dormir, i poques vegades ens trobàvem, així dons per tal de deixar-la descansar, gairebé no feia soroll, potser va ser en aquella època quan vaig donar el tret de sortida de conversacions internes entre la persona que jo era i la persona que jo volia ser, poc a poc vaig establir unes regles noves i el meu silenci extern contrastava amb una ebullició comunicativa que em duia a una voluntat de coneixement empírica, gana de sapiència, volia tenir una boleta màgica amb les respostes que jo no em donava, en qualsevol cas, no va existir una acció puntual que esclatés provocant una metamorfosi sensitiva que em duria a un veritable examen per establir el grau de dificultat comunicativa que patia i que em duia a extrems d'incomprensió social, situació que no podia haver estat produïda pel consum de drogues perquè feia temps que les havia deixat i begudes alcohòliques quasi o gairebé no em prenia, potser només una mica de vi acompanyant els àpats, però el cert és que sentia veus amb claredat, de vegades fins i tot la sensació tàctil d'un "....lleu contacte....", m'havia fet moltes teories mentals que mai vaig explicar a ningú, no volia que tothom em cregués boig, el cert és que havia fet la gràfica temporal on el present històric fos ara, en aquell mateix instant, de manera que vivim tots els moments a la vegada, una seqüència de representacions gràfiques infinites unides per una fórmula matemàtica que només jo conec, però que no puc ni transcriure ni comunicar, però que tothom entén, perquè tothom té capacitat imaginativa, perquè a la vida (- les vides-) son moltes imatges pausades en moviment, com el cinema, i oi que en habitacles consecutius es poden veure varies pel·lícules totes elles diferents?, doncs és exactament el que succeeix al nostre pla espai-temps, potser les meves veus son de futurs incerts, o possibles presents que mai seran, o d'un altre pla temporal que comparteix el mateix espai, la pregunta que tota la comunitat científica s'hauria de fer és per què jo?, i per què només jo puc establir aquesta connexió?, per què jo, només jo puc rebre aquests missatges?. Hauria de fer una petita aturada i explicar les variacions que vaig experimentar respecte els sentits, donat que les primeres experiències van ser les auditives, trobava veus on no hi havia ningú, sentia sorolls al meu voltant, de tant en tant un intens dolor punxava la meva oïda, la del costat dret, aquest dolor venia i marxava sense cap motiu, no eren problemes dentals, ni de tipus nerviós, tampoc era el resultat de canvis de temps o de corrents d'aire, això sí, cada vegada que patia aquest intens dolor em desconnectava, només la foscor paliava en part el dolor agut que semblava perforar de dintre cap a fora; és increïble com hi ha sensacions que desprenen la mateixa energia que el mateix acte, de vegades només de pensar en el dolor el puc sentir, imaginar una ferida hemorràgica empal·lideix el meu rostre, deixant-me en un mareig lipotímic que afebleix el meu estat d'ànims, per tant, sempre he tingut por d'un sentiment hipocondríac com a resposta al meu entorn, com si volgués fer-me sentir el centre del meu entorn, desgraciadament, aquest victimisme m'allunyava encara més del cercle afectiu familiar, veïnal, inclòs l'escolar, i no era ni per les veus que sentia, ni per les malalties que patia en silenci, ni els dolors aguts que em feien embogir, ni la falta d'estima, de fet va ser en adonar-me que aquestes sensacions eren manifestacions imaginatives, però que podien saltar d'una parcel·la a l'altre amb gran facilitat, vaig decidir fer llistes per anomenar, reconèixer i així poder solucionar les meves dèries que de mica en mica anaven transformant la meva personalitat, abocant-la sense cap mena de dubte a una paranoia extrema. Tot va començar després dels sorolls, quan les sensacions incompletes desenvolupaven la meva imaginació, que d'una manera molt natural completava imatges, sorolls, el tacte i l'olfacte, fent una retrocessió en el temps, diria que em vaig adonar d'aquest encreuament sensitiu la primera vegada que vaig pujar el Pedraforca fent una travessa de muntanya, vàrem haver de fet nit abans de fer el cim, era un grup nombrós, dirigit per un professor de religió d'una església adventista, després del sopar ens va sorprendre una terrible tormenta d'estiu, va ser curta però molt intensa, amb llamps i trons, l'entorn semblava agafar part de l'energia alliberada pels núvols, malgrat el risc que comportava mantenir-se sota la descàrrega, el grup va reaccionar amb una pregària, així dons agafant-nos de les mans demanàrem a Déu que allunyés la pluja, en produir-se el miracle, tothom era ple de joia, vaig deixar de creure, l'endemà vàrem fer el cim, després hauríem de tornar al campament, que era molt lluny, tant lluny que aquell dia el vàrem rebre com un càstig diví, aquella jornada va semblar aquells quaranta anys de camí pel desert, en fer-se fosc havíem de seguir el company que teníem al davant per no esquinçar-nos un tormell, en un dels moments vaig adonar-me com els que marxaven davant meu es transformaven en margarides, vaig comprovar com creixien els pètals de les flors, com el blanc envoltava els caps dels meus companys, els cossos es feien més prims, i en lloc d'anar pas a pas anaven donant salts, vaig alentir la marxa perquè no volia convertir-me en margarida i el noi que caminava just darrera meu va marxar en paral·lel durant uns segons, en veure el seu rostre, vaig veure com aquell jovenet es transformava, vaig quedar-me bloquejat, no podia fer res, i veia com li creixia la barba, com es desfigurava el seu rostre, com es transformava en un monstre, havia d'aturar aquella metamorfosi, d'una empenta el vaig despertar d'aquella peregrinació monòtona en la que tots semblaven adormir-se, li vaig demanar qui era, volia saber el seu nom, potser li vaig salvar la vida, la conversió va quedar interrompuda, va recuperar el seu aspecte original, les margarides van tornar a ser el grup de muntanyencs que volien arribar al campament per poder dormir, el cansament era letal, per tant havia experimentat un estrany procés, que es manifestaria en el futur alterant part de les formes, de manera que en rebre petites dosis d’ informació el meu cervell completava l’objecte, persona o situació, però l'error cada vegada era més gran, confonia persones, confonia veus, la meva memòria no retenia els meus actes, i a poc a poc em trobava vivint en un buït, inclús la voluntat de moviments es veia afectada, volia girar a la dreta i m'anava cap al cantó contrari, volia dir una paraula o dir un nom i em confonia, volia escriure un número que mentalment controlava, però invertia els dígits, els aliments que volia introduir en un armari eren introduïts a la nevera, petits mossos d'aliments eren introduïts a la rentadora barrejats amb roba bruta, la conseqüència de tots aquests errors van abocar-me a un bloqueig de impotència en no poder aconseguir els objectius, la meva ment volia fer una acció i les meves mans materialitzaven una altre, per tant, la llista d'errors m'havia de servir per trobar la matriu de la disfunció, vaig quedar sorprès de les coses que vaig decidir escriure de manera sobtada, impedint que el cervell manipulés l'acció, ara mateix no sabria dir si coses com treure un tros de pollastre de la rentadora, ser conscient que els mallorquins podrien invadir el Cap de Creus per deu tenien l'ajut dels hipopòtams mentre que els meus col·legues i jo havíem anat d'excursió amb una cantimplora folrada de vellut verd, per les parets hi ha fulles que cauen al ser vistes i es descomponen en tocar a terra, provocant una pudor tant forta com la que feia aquell ratolí que va quedar atrapat entre les cordes d'aquell piano de paret, alliberant una pudor estrema, volia canviar els meus hàbits, el record de l'estiu passat feia que per primera vegada en les darreres setmanes d'un mes d'agost, quan la temperatura comença a ser prou fresca com per gaudir de l'estiu sense suar.... feia tan bona temperatura que convidava a fer una dutxa amb aigua tebiona...., una tensió exagerada motivava que des d'abans de l'estiu que no m'hagués fet un bany, com suava tant no calia que em dutxés, ja em remullava amb la suor, un pel salada, però era suficient...., de fet em trobava molt a gust perquè al coll m'havia sortit una petita capa de greix de color fosc-tirant a negre que evitava la fricció amb el cinturó de seguretat cada vegada que entrava a la cabina per conduir la furgoneta de la feina, i a més a més em servia per enganxar coses (per exemple, havia d'enganxar un paper a la nevera per recordar-me de comprar iogurs, doncs fregava el paper pel meu coll i així el podia deixar enganxat a la nevera), el fet de conviure amb els mateixos pantalons i samarreta durant 15 o 20 dies produïa una satisfacció enorme, un autoconeixement, que em duia a experimentar noves sensacions, com deixar els pantalons al terra i que quedin suspesos per sí mateixos, i la pudor de la samarreta servia per matar els insectes com els escarabats, les mosques o els mosquits......, pudor que contrastava amb la ferum del ratolí en descomposició dins del piano, però tot aquest estadi de confort podia desaparèixer amb un gest, amb una simple dutxa; era curiós veure com l'aigua agafava aquesta la tonalitat adquirida pel meu cos ...... l'únic record que m'ha quedat ha estat una certa oloreta a formatge, suposo que amb una miqueta de sabó hagués marxat, però per aconseguir una sensació de frescor, em calia parlar de les ungles dels dits de les mans i dels peus, potser la ferum de formatge provenia de la fermentació de diferents substàncies oprimides entre la carn dels dits i i les durícies de les ungles, en una simbiosi anaeròbica fermentada per l'absència de desinfectants, un perfum meravellós, molt similar als formatges més valorats del país veí, o pixar-me en passar el pont que marcava la frontera entre el límit del meu i el d'ells, per començar a cridar sota un pont fins perdre la veu, volia seguir escrivint les anècdotes desinfectades de raó, per pur esbarjo mental, bocanades de plaer i dolor en el contrast del fred, sentir com es trenca un queixal en mossegar una pedra, produint una font de sang, estirar cabells fins obrir els ulls per deixar sortir llàgrimes per les oïdes de mirades enrabiades que ens assequen la gola, atrapant la mucositat verdosa en un espai entre el nas i les amígdales, moc de gust amarg que produeix un plaer immens en fer-lo circular entre les dents abans de ser engolit, potser era víctima del victimisme que produeix la falta de control, aquest surrealisme imaginari es trencava cada vegada que un soroll accelerava com si fos un vehicle esportiu o un model anacrònic de la Fórmula 1 conduït per un carnaç putrefacte, soroll que es diluïa dins la tamborada mimètica seguint el tempo de Calanda durant la Setmana Santa, de manera que havia tornat a trencar el pla temps espai, cada vegada era més notòria la incomprensió aliena, la gent no entenia els meus pensaments, què havia passat amb la telepatia? per què uns objectes inerts es poden comunicar i jo no? Quin és l'idioma universal de les màquines?, la llista era interminable, cada vegada trobava més incoherents els meus pensaments, ja no voldria escriure'ls, ara voldria memoritzar-los, per no caure en el mateix parany, no volia ser un ratolí sorprès per aquell DO desafinat, de fet cada vegada era més conscient del meu entorn, aquell fet produïa tremolors incontrolades als dits de les meves mans, si aquesta tremolor s'estenia pel meu cos em paralitzaria, i podria quedar atrapat dintre de dos plans; faria, seria la intersecció imaginaria d'una fórmula matemàtica errònia, solucionable en part, tot aquest enrenou em deixava en desavantatge, podria desintegrar-me en part, o millor encara, poder fer salts en el temps, com si una teletransportació del cos material es pogués produir, lògicament sentiria por, por pel perill existent de divorci entre ment i cos, acció que més d'una vegada havia experimentat en seure mantenint una immobilitat i sentir-me sobrevolat pels meus sentits, un joc on la materialització i la descomposició s’alternen generant energia, per poder ser a dos llocs en el mateix instant, però això només s'aconsegueix quan els sentits revoloteixen al voltan del cos, que guarda una memòria virtual, ralentitzada però suficient per percebre els impulsos del tacte, l'olfacte, la vista, l'oida, cada vegada la distància entre els sentits i el cos s'incrementava de manera considerable, afectada per la temperatura ambiental, però encara més influència tenia el percentatge d'humitat, donat que la sequedat absoluta podria trencar el fluxe elèctric que unia el cos amb la percepció, aquest risc era massa alt per continuar el joc, de manera que la decisió d'autointegrar-me en un sol cos anava prenent forma, provocant sempre necessitats noves, com un impuls sexual irrefrenable, amb fantasies continuades per acoblar-me amb femelles impossibles sotmeses una i altre vegada...... allò va fer que les fantasies es poguessin arribar a materialitzar, o només vaig pensar que les faria, era conscient que la tècnica podia produir efectes irreversibles en el meu entorn, per aquest motiu, i per trencar el flux elèctric que m'interconnectà amb els ens volatilitzats, m'obligava a exterminar els suposats incendis interconnexos amb gotetes d'esperma, mentre recordava les experiències imaginades amb aquelles femelles impossibles. Estava ben clar, tothom sabia que jo patia una esquizofrènia aguda, el trastorn de la meva personalitat havia arribat a extrems insuportables, de fet era ben lluny de ser l'home que jo volia ser, i més distant encara de l'home que podia haver estat. Mai seria un home!. 20.-La carta que havia rebut estava signada, però era impossible reconèixer el nom de qui m’enviava aquell escrit; amb una cal·ligrafia inintel·ligible podia interpretar un medicament, similar als antipsicòtics, però el més interessant era l’escrit adreçat a la meva persona: El pacient en qüestió va estar sota vigilància durant 24 hores, s'ha fet un test exhaustiu per trobar errors, s'han comprovat totes les funcions vitals, així com la conductivitat dels impulsos electromagnètics sense trobar cap anomalia destacable, recomanem desconnexió, un període de descans i si els problemes persisteixen, s'hauria d'eliminar el terminal. - "suntax" error a 10 - S'ha generat una resposta automàtica a 20. - Podeu enviar l'error per ser analitzat pel departament informàtic -Si pitgeu "no enviar", el missatge s'esborrarà automàticament sense deixar còpia de la transmissió. La distància amagava una fressa que aniria en augment a mesura que s'acostaven les trepitjades i els comentaris minimitzaven la càrrega elèctrica del ambient, la ionització es neutralitzava per la presència d'uns quants homes i dones, el silenci havia desaparegut, algú es va adonar que la màquina en qüestió era encesa. -Què fa aquest ordinador connectat? va preguntar l'home de la corbata vermella. -Fa temps que aquest ordinador presenta anomalies, el departament informàtic ja està assabentat, de fet ja li han fet un test de rendiment..... va dir una noia amb ulleres negres...... -Donç si no funciona que el retirin, i ara ens cal silenci, el nou director de campanya ens parlarà de les relacions entre els treballadors i els directius de l'empresa per millorar l'ambient i la productivitat laboral............. (es va fer silenci)..... -Demano un aplaudiment per Fidel ..... que ens dirà com amb pocs recursos humans es pot mobilitzar i canviar fins i tot un país.

Bajo el título .... Dalí-Buñuel: las dos películas .....

A mediados de febrero llegó una carta con el programa de las actividades culturales que el Castell de Peralada estaba preparando para esta próxima primavera/verano, todas ellas muy interesantes a la vez que originales, he de confesar que todas y cada una de ellas me llamó mucho la atención, en especial la referida al cine surrealista surgido de las colaboraciones entre Dalí y Buñuel, o mejor dicho entre Buñuel y Dalí, en concreto sobre las primeras películas de Buñuel, "Un chien andalou", reconocida internacionalmente gracias a una durísima escena donde una navaja seciona un ojo......., y "L'age d'or" donde aparecía como figurante el vecino de la casa de mis padres, Juan Ramón Masoliver (primo segundo de Buñuel), lo cual aumentó el interés por este evento, ya que deseaba tener más información sobre unas posibles colaboraciones entre Luis y Juan Ramón, o entre Juan Ramón y Dalí.........; está claro que a nivel cinematográfico no hubo nada más que la aparición en un par de escenas de la película, a nivel literario sí que hubo alguna colaboración más, quizás un acercamiento de Buñuel, pero la relación quedaría dinamitada por la militancia política de Juan Ramón, no obstante, Juan Ramón sí sacó beneficio de su amistad con Buñuel/Dalí, ya que gracias a ellos entró en contacto con el grupo de Breton, en su ambición literaria por el surrealismo. Por lo tanto, mis deseosas ganas de encontrar datos sobre alguna posible estancia de Buñuel en Vallensana se vieron segadas a nivel de raíz, de manera que no encontré respuesta a las posibles tertulias sobre el cine que supuestamente se pudieran haber realizado en "Can Pons". No obstante, mi presencia en el castillo de Peralada respondía a un hambre de conocimiento sobre el surrealismo cinematográfico, así como escuchar a Javier Espada, un verdadero entendido en la materia, que preparó una conferencia extraordinaria, acertada tanto en los temas, como en la selección de los cortes de ambas películas, así como toda su sabiduría que le ha llevado a dirigir un documental sobre Buñuel titulado "El último guión" que le está llevando por todo el mundo presentando una cinta que espero poder ver en breve, aunque tenga que ir a comprarla a Calanda al CBC (Centro Buñuel Calanda). Todo el montaje fué sorprendente, desde la visita al Castillo, bodega incluida, sin olvidar la cata de vinos que "Castell de Peralada" había creado con el permiso de la fundación Gala Dalí conmemorando el centenario del nacimiento de Dalí, así como un (como ellos llaman) Champagne rosado que elaboraban para Salvador, bebida que ofrecía a sus invitados ......, en fin, que la asistencia a esta jornada/conferencia sobres estas dos películas ha sido tan interesante y tan fructuosa que me encantaría volver a vivirla, primero, porque estoy seguro de que degustaré las películas con otra visión mucho más amplia y profunda, y segundo porque enriqueceré mis conocimientos gracias al talento de Dalí, buñuel sin olvidar al traductor/intérprete Javier Espada, al que deseo mucha suerte en la presentación de su documental. Hay mucho que contar sobre estos roces entre intelectuales, que a modo de vasos comunicantes donde la autoría primaria no es tan importante como el resultado evolucionado de conceptos sin dejar que la mente censurase las ideas. El cine de Buñuel sigue siendo actual, la figura de Dalí sigue generando espectación, mientras que Juan Ramón resta a la espera de que la fundación que lleva su nombre despegue de una vez, y este 2010 en el que se cumple el 80 aniversario de la filmación de "L'Age d'or" y el centenario del nacimiento de J. R. Masoliver, bien podría montarse unas jornadas cinematográfico-literarias, con el cine de Buñuel-Dalí y la estancia y contacto de J.R. con el surrealismo, eso sí, la figura de Javier Espada es fundamental.

Reflexiones ..... "mi última estancia en Cuba"...

Los comentarios de esta nueva entrada, están extraidos del viaje realizado a la isla de Cuba en el período comprendido que va del 27 de Octubre al 13 de noviembre del año 2009. Creo que ha sido un viaje que ha dado para mucho..... muchísimo!:... ver Cuba....., vivir Cuba...., sentir Cuba...., de manera que: volveré a Cuba......., lo tengo claro!. En este momento hago un alto para intentar leer el pensamiento del lector(es) habitual(es) de este blog!......., de esta manera me haré una valoración de lo que piensa el lector de Cuba, lo que sabe de Cuba, lo que le han dicho de Cuba, y lo que cree de la isla......!, son muchos los que piensan que Fidel, el mayor de los Castro falleció hace tiempo, que simplemente lo mantienen congelado (como en "moon over parador"), mostrando escasas imágenes de un doble......, de cierta edad,..... con los riesgos que supone..... (que también se les muera)....., además, los escritos (las verdaderas reflexiones) que aparecen en el Granma, los hace un fiel seguidor que ha copiado el estilo, la forma y la contundencia del Comandante......, ahora vuelvo a hacer un alto para decir en voz alta......., a fecha de hoy......., que Fidel sigue vivo, porque es la realidad, porque es lo que piensa el pueblo cubano, que sigue idolatrando al líder guerrillero, pero que está perdiendo la confianza en la revolución, porque "quizás" eso esté durando demasiado!, seguramente, lo digo: de una forma no sólo tímida sinó que además de manera respetuosa, que le haya faltado esa preparación democrática de su pueblo......, sin embargo, ahora que las riendas las ha tomado de manera visible su hermano Raul, ha vuelto a renacer ese espíritu revolucionario al que apelan para salir de su especial crisis, tremendamente agudizada por el bloqueo-embargo al que han estado sometidos desde el triunfo de la revolución......., hasta aquí la primera impresión.... poco a poco seguiré comentando el viaje..... así que espero que continúes con la lectura cuando retome la construcción del artículo!, no obstante, estais capacitados para dejar el apartado de "comentarios" las apreciaciones que creais oportunas. Hoy es domingo, llevo toda la mañana escuchando música cubana ..... "es curioso", la cantidad de música que se produce en el caribe...... Puerto Rico, Rep. Dominicana, Colombia, y sobretodo mi Cuba querida......., de pequeño los discos de un venezolano afincado en Barcelona ponía la banda sonora a las noches de verano, acompañado de una gran orquesta, supongo que ellos le llamarían "Combo", Lorenzo González hoy está olvidado, ni siquiera los nostálgicos......, uno de los agradables descubrimientos que permanecían ligados al cantante fué descubrir a un joven Tete Montoliu formando parte del grupo (el pianista, por si alguien no sabe quién fué el gran Tete), quizás su éxito postrero con los boleros se debiera a sus inicios con Lorenzo, el artista de Piscinas y Deportes o del Rigat, vamos un fenómeno, lo sorprendente ha sido descubrir cientos de cantantes como mi ídolo de la infancia ....., en La Habana..... para entender éste (mi segundo) viaje a la Isla (el primero fué en 1989, 30 aniversario de la revolución) deberías leer (re-leer) la entrada "Fragmentos de mis estancias por tierras americanas, tercera visita" para comprender la estrecha relación que me ha acompañado en los traspasos aduanarios....., ´´este último viaje no ha sido una escepción, aunque afortunadamente la trifurca policial fué al llegar al aeropuerto la noche del regreso, cuando una oficial (reglamentariamente equipada) nos dió el alto para comprobar la documentación del vehúclo y de los ocupantes, el motivo de nuestra presencia en el aeropuerto, o por qué un vehículo privado llevaba al aeropuerto a un turista...., lo cierto es que yo no era ni un turista ni un desconocido, alguien me dijo una vez: "un hombre es de donde es su mujer"!....... ¿me haré cubano?....¿seré un buen cubano?....¿me gustará vivir en Cuba?....¿vendrán mis amigos a visitarme a Cuba?....., la mujer policía quizás no era agente, quizás era militar, lo cierto es que no sé ver las diferencias entre cuerpos policiales y de seguridad, además la noche o la penumbra donde nos dutuvimos no ayudaba a ver ese tipo de diferencias, eso sí, las curvas que definía el pantalón ajustado, así como la elegancia de la camisa, el cinturón que definía perfectamente esa cintura, o la soltura con la que autoritariamente me pidió la documentación, "confieso que me huviese dejado arrestar por aquel coral de chocolate", me alejó del vehículo, de la sombras apareció el compañero, posiblemente su superior (que era superior en todo, sobretodo en peso), desgraciadamente me devolvió el pasaporte, aunque se dirigió a Alexander, el conductor del vehículo (lada 1600), le interrogó de manera dictatorial, parecía enfadada, lo que la hacía más atractiva, me huviese gustado respirar su piel, de color dorado, en unos minutos había tenido una fantasía uniformada....... el encuentro finalizó cuando Alexander respiró tranquilo, no lo habían multado, ni habían encontrado ninguna falta en la manera su proceder...... al entrar al vehículo me sonrió ...."tengo su teléfono, hemos quedado para cenar"..... "sabes.... nunca he estado con una mujer policía"..... la semblanzas establecidas entre un catalán y un habanero rompen fronteras....., al final de todo....:"todos pensamos igual", la diferencia es que Alexander (el Cubano) terminó el encuentro sacando teléfono y cita, cosa que si yo huviese intentado algo con la agente huviese conseguido, en el peor de los casos, perder el vuelo de regreso........ Pero no puedo continuar la narración por el final....., volveré al principio, del viaje, a percibir sensaciones nuevas al recordar los momentos...... pisar el José Martí no era nuevo para mí, pero sí el estado en el que se encontraba, mucho más modernizado que en el viaje del 89; el miedo al contagio del virus H1N1 hacía que el personal de inmigración presentase un aspecto hospitalario (no de hospitalidad, sinó de hospital médico), posteriormente pasé el control aduanario, donde recibí las indicaciones de mis obligaciones para legalizar mi estancia en Cuba, apostillar unos documentos, sellarlos y visarlos, no perderlos para devolverlos al personal de control aduanario antes de salir del país..... :Pagé para obtener visado de turista con permiso para residir en casa particular, pagué por legalizar la hoja de inmigración, y pagué por registrar la dirección, sin embargo ahora entiendo el porqué de todas estas tramitaciones. Lo primero que escuché fué música, por si no lo había escuchado bien, volvieron a poner la misma canción, así lo hicieron al menos cuatro veces, hasta que me familiaricé con la "Charanga Habanera" y su "gozando en La Habana", canción que me recordó a Fórmula V, ya que integran en la canción su "Cuentame como te ido y si has conocido la felicidad"..... . Al día siguiente fué cuando descubrí el estado las infraestructuras, el ajetreo diario de los habaneros, pero como hice el otro día.... este es el fin del segundo capítulo, en la próxima entrega explicaré como es la habana vieja, mi aventura con los mambises, la visita a la fábrica Partagás, los transportes, la bodeguita, el floridita, las compras..... el museo del ron y el buena vista club social..... el malecón, el morro....., y sobretodo de los monumentos andantes que decoran, colorean y sabrosean la ciudad..... donde las reverencias a las mujeres bellas las encadenarías infinitamente hasta destrozarnos las articulaciones por movimientos repetitivos mostrando la admiración o exaltación a lo bello, en este caso a las bellas.