els sorolls es desintegren; però el títol definitiu era "Esquizofrènia artificial" (Presentat al Premi literari de l'A.B.I. 2010)

10.- No vaig mirar l'hora que era en aquell moment, aquesta informació potser no era important, era un dia festiu, per tant no havia d'anar a la feina, era sol al llit, feia dies que el cansament de l'esforç diari més la tensió provocada per l'entorn m'estava debilitant, fins i tot podria afirmar que havia perdut la part d'alegria que m'havia fet costat des de l’inici de la meva consciència, per tant patia una sensació que em deteriorava l'estat anímic, això sí, aquest desordre provocava que cada vagada sentia el meu cos amb més precisió, podia distingir perfectament la comunicació que es podia establir entre el cervell i cada una de les parts, incloses les extremitats, estava prenent el control de moltes funcions fins i tot de les funcions autònomes com la respiració i el ritme cardíac, es podria definir com “el camí de la perfecció", potser fruit de la meditació, de seguir tècniques de relaxació i control, havia de combatre tot l’estrès del dia a dia amb accions que jo mateix controlés, per tant volia mantenir-me lluny de la medicació, apartat del control mèdic, potser he perdut la fe en la medicina moderna i els metges que l'envolten, de fet no volia confiar en ningú, només jo mateix volia analitzar-me, controlar-me, fins i tot diagnosticar-me per aconseguir un objectiu : " Tornar a la societat", però em mantenia amb un cansament diari que, poc a poc, em consumia per dins ........, mentre era al llit vaig sentir el meu nom, aquesta acció es va repetir moltes vegades, sempre en dies festius, potser perquè em relaxava, de fet sempre vaig respondre a la crida del meu nom, no eren ocellets, ni gats, ni sons que simulaven paraules, eren veus humanes, però mai vaig trobar la font d'aquelles veus, el fet que es produís sempre en hores en punt em va fer sospitar que algun aparell electrònic de grabació temporitzat tingués una funció aleatòria de reproducció i es dediqués a intentar establir comunicació amb mi, de manera que progressivament el deteriorament al que em veia sotmès anava en augment, dintre meu es produïa una batalla per voler arribar a la arrel del problema per desfer-me'n d'ell, com si pogués trobar la gravadora per aturar-la i desconnectant-la, o millor si pogués esborrar-la o destruir-la, de fet moltes coses em voltaven pel cap, i despert sobre el llit no parava de rodolar d'una cantó a l'altre, sentia la fredor dels llençols, sobretot de la part buida, no com al vespre quan l'escalfor de la meva companya em deixava una agradable sensació de plaer només per lleure al seu costat, maleïa aquell contrast, aquell negre al costat de blanc, que m'obligava a una transició des d'una immobilitat a un moviment nerviós molt repetitiu, potser malaltís mostrant una ansietat exagerada, ni tan sols les olors del coixí, ni les taques humides de la seva saliva em calmaven, més aviat tot el contrari, això m'havia fet somiar moltes vegades, i de tots els somnis, n’hi havia un que es repetia contínuament, potser volia reflectir l'anhel de compartir el mateix espai temps, poder respirar sobre la seva orella, petonejar el seu coll afegint petites mossegades d’estima, per fondre’ns després en una abraçada que quasi fusionava els nostres cossos, ens trobàvem en l'espai no en el temps, quan jo era a casa ella marxava, quan ella arribava era jo el que sortia, i per les nits en caure el sol, ella anava a dormir, i poques vegades ens trobàvem, així dons per tal de deixar-la descansar, gairebé no feia soroll, potser va ser en aquella època quan vaig donar el tret de sortida de conversacions internes entre la persona que jo era i la persona que jo volia ser, poc a poc vaig establir unes regles noves i el meu silenci extern contrastava amb una ebullició comunicativa que em duia a una voluntat de coneixement empírica, gana de sapiència, volia tenir una boleta màgica amb les respostes que jo no em donava, en qualsevol cas, no va existir una acció puntual que esclatés provocant una metamorfosi sensitiva que em duria a un veritable examen per establir el grau de dificultat comunicativa que patia i que em duia a extrems d'incomprensió social, situació que no podia haver estat produïda pel consum de drogues perquè feia temps que les havia deixat i begudes alcohòliques quasi o gairebé no em prenia, potser només una mica de vi acompanyant els àpats, però el cert és que sentia veus amb claredat, de vegades fins i tot la sensació tàctil d'un "....lleu contacte....", m'havia fet moltes teories mentals que mai vaig explicar a ningú, no volia que tothom em cregués boig, el cert és que havia fet la gràfica temporal on el present històric fos ara, en aquell mateix instant, de manera que vivim tots els moments a la vegada, una seqüència de representacions gràfiques infinites unides per una fórmula matemàtica que només jo conec, però que no puc ni transcriure ni comunicar, però que tothom entén, perquè tothom té capacitat imaginativa, perquè a la vida (- les vides-) son moltes imatges pausades en moviment, com el cinema, i oi que en habitacles consecutius es poden veure varies pel·lícules totes elles diferents?, doncs és exactament el que succeeix al nostre pla espai-temps, potser les meves veus son de futurs incerts, o possibles presents que mai seran, o d'un altre pla temporal que comparteix el mateix espai, la pregunta que tota la comunitat científica s'hauria de fer és per què jo?, i per què només jo puc establir aquesta connexió?, per què jo, només jo puc rebre aquests missatges?. Hauria de fer una petita aturada i explicar les variacions que vaig experimentar respecte els sentits, donat que les primeres experiències van ser les auditives, trobava veus on no hi havia ningú, sentia sorolls al meu voltant, de tant en tant un intens dolor punxava la meva oïda, la del costat dret, aquest dolor venia i marxava sense cap motiu, no eren problemes dentals, ni de tipus nerviós, tampoc era el resultat de canvis de temps o de corrents d'aire, això sí, cada vegada que patia aquest intens dolor em desconnectava, només la foscor paliava en part el dolor agut que semblava perforar de dintre cap a fora; és increïble com hi ha sensacions que desprenen la mateixa energia que el mateix acte, de vegades només de pensar en el dolor el puc sentir, imaginar una ferida hemorràgica empal·lideix el meu rostre, deixant-me en un mareig lipotímic que afebleix el meu estat d'ànims, per tant, sempre he tingut por d'un sentiment hipocondríac com a resposta al meu entorn, com si volgués fer-me sentir el centre del meu entorn, desgraciadament, aquest victimisme m'allunyava encara més del cercle afectiu familiar, veïnal, inclòs l'escolar, i no era ni per les veus que sentia, ni per les malalties que patia en silenci, ni els dolors aguts que em feien embogir, ni la falta d'estima, de fet va ser en adonar-me que aquestes sensacions eren manifestacions imaginatives, però que podien saltar d'una parcel·la a l'altre amb gran facilitat, vaig decidir fer llistes per anomenar, reconèixer i així poder solucionar les meves dèries que de mica en mica anaven transformant la meva personalitat, abocant-la sense cap mena de dubte a una paranoia extrema. Tot va començar després dels sorolls, quan les sensacions incompletes desenvolupaven la meva imaginació, que d'una manera molt natural completava imatges, sorolls, el tacte i l'olfacte, fent una retrocessió en el temps, diria que em vaig adonar d'aquest encreuament sensitiu la primera vegada que vaig pujar el Pedraforca fent una travessa de muntanya, vàrem haver de fet nit abans de fer el cim, era un grup nombrós, dirigit per un professor de religió d'una església adventista, després del sopar ens va sorprendre una terrible tormenta d'estiu, va ser curta però molt intensa, amb llamps i trons, l'entorn semblava agafar part de l'energia alliberada pels núvols, malgrat el risc que comportava mantenir-se sota la descàrrega, el grup va reaccionar amb una pregària, així dons agafant-nos de les mans demanàrem a Déu que allunyés la pluja, en produir-se el miracle, tothom era ple de joia, vaig deixar de creure, l'endemà vàrem fer el cim, després hauríem de tornar al campament, que era molt lluny, tant lluny que aquell dia el vàrem rebre com un càstig diví, aquella jornada va semblar aquells quaranta anys de camí pel desert, en fer-se fosc havíem de seguir el company que teníem al davant per no esquinçar-nos un tormell, en un dels moments vaig adonar-me com els que marxaven davant meu es transformaven en margarides, vaig comprovar com creixien els pètals de les flors, com el blanc envoltava els caps dels meus companys, els cossos es feien més prims, i en lloc d'anar pas a pas anaven donant salts, vaig alentir la marxa perquè no volia convertir-me en margarida i el noi que caminava just darrera meu va marxar en paral·lel durant uns segons, en veure el seu rostre, vaig veure com aquell jovenet es transformava, vaig quedar-me bloquejat, no podia fer res, i veia com li creixia la barba, com es desfigurava el seu rostre, com es transformava en un monstre, havia d'aturar aquella metamorfosi, d'una empenta el vaig despertar d'aquella peregrinació monòtona en la que tots semblaven adormir-se, li vaig demanar qui era, volia saber el seu nom, potser li vaig salvar la vida, la conversió va quedar interrompuda, va recuperar el seu aspecte original, les margarides van tornar a ser el grup de muntanyencs que volien arribar al campament per poder dormir, el cansament era letal, per tant havia experimentat un estrany procés, que es manifestaria en el futur alterant part de les formes, de manera que en rebre petites dosis d’ informació el meu cervell completava l’objecte, persona o situació, però l'error cada vegada era més gran, confonia persones, confonia veus, la meva memòria no retenia els meus actes, i a poc a poc em trobava vivint en un buït, inclús la voluntat de moviments es veia afectada, volia girar a la dreta i m'anava cap al cantó contrari, volia dir una paraula o dir un nom i em confonia, volia escriure un número que mentalment controlava, però invertia els dígits, els aliments que volia introduir en un armari eren introduïts a la nevera, petits mossos d'aliments eren introduïts a la rentadora barrejats amb roba bruta, la conseqüència de tots aquests errors van abocar-me a un bloqueig de impotència en no poder aconseguir els objectius, la meva ment volia fer una acció i les meves mans materialitzaven una altre, per tant, la llista d'errors m'havia de servir per trobar la matriu de la disfunció, vaig quedar sorprès de les coses que vaig decidir escriure de manera sobtada, impedint que el cervell manipulés l'acció, ara mateix no sabria dir si coses com treure un tros de pollastre de la rentadora, ser conscient que els mallorquins podrien invadir el Cap de Creus per deu tenien l'ajut dels hipopòtams mentre que els meus col·legues i jo havíem anat d'excursió amb una cantimplora folrada de vellut verd, per les parets hi ha fulles que cauen al ser vistes i es descomponen en tocar a terra, provocant una pudor tant forta com la que feia aquell ratolí que va quedar atrapat entre les cordes d'aquell piano de paret, alliberant una pudor estrema, volia canviar els meus hàbits, el record de l'estiu passat feia que per primera vegada en les darreres setmanes d'un mes d'agost, quan la temperatura comença a ser prou fresca com per gaudir de l'estiu sense suar.... feia tan bona temperatura que convidava a fer una dutxa amb aigua tebiona...., una tensió exagerada motivava que des d'abans de l'estiu que no m'hagués fet un bany, com suava tant no calia que em dutxés, ja em remullava amb la suor, un pel salada, però era suficient...., de fet em trobava molt a gust perquè al coll m'havia sortit una petita capa de greix de color fosc-tirant a negre que evitava la fricció amb el cinturó de seguretat cada vegada que entrava a la cabina per conduir la furgoneta de la feina, i a més a més em servia per enganxar coses (per exemple, havia d'enganxar un paper a la nevera per recordar-me de comprar iogurs, doncs fregava el paper pel meu coll i així el podia deixar enganxat a la nevera), el fet de conviure amb els mateixos pantalons i samarreta durant 15 o 20 dies produïa una satisfacció enorme, un autoconeixement, que em duia a experimentar noves sensacions, com deixar els pantalons al terra i que quedin suspesos per sí mateixos, i la pudor de la samarreta servia per matar els insectes com els escarabats, les mosques o els mosquits......, pudor que contrastava amb la ferum del ratolí en descomposició dins del piano, però tot aquest estadi de confort podia desaparèixer amb un gest, amb una simple dutxa; era curiós veure com l'aigua agafava aquesta la tonalitat adquirida pel meu cos ...... l'únic record que m'ha quedat ha estat una certa oloreta a formatge, suposo que amb una miqueta de sabó hagués marxat, però per aconseguir una sensació de frescor, em calia parlar de les ungles dels dits de les mans i dels peus, potser la ferum de formatge provenia de la fermentació de diferents substàncies oprimides entre la carn dels dits i i les durícies de les ungles, en una simbiosi anaeròbica fermentada per l'absència de desinfectants, un perfum meravellós, molt similar als formatges més valorats del país veí, o pixar-me en passar el pont que marcava la frontera entre el límit del meu i el d'ells, per començar a cridar sota un pont fins perdre la veu, volia seguir escrivint les anècdotes desinfectades de raó, per pur esbarjo mental, bocanades de plaer i dolor en el contrast del fred, sentir com es trenca un queixal en mossegar una pedra, produint una font de sang, estirar cabells fins obrir els ulls per deixar sortir llàgrimes per les oïdes de mirades enrabiades que ens assequen la gola, atrapant la mucositat verdosa en un espai entre el nas i les amígdales, moc de gust amarg que produeix un plaer immens en fer-lo circular entre les dents abans de ser engolit, potser era víctima del victimisme que produeix la falta de control, aquest surrealisme imaginari es trencava cada vegada que un soroll accelerava com si fos un vehicle esportiu o un model anacrònic de la Fórmula 1 conduït per un carnaç putrefacte, soroll que es diluïa dins la tamborada mimètica seguint el tempo de Calanda durant la Setmana Santa, de manera que havia tornat a trencar el pla temps espai, cada vegada era més notòria la incomprensió aliena, la gent no entenia els meus pensaments, què havia passat amb la telepatia? per què uns objectes inerts es poden comunicar i jo no? Quin és l'idioma universal de les màquines?, la llista era interminable, cada vegada trobava més incoherents els meus pensaments, ja no voldria escriure'ls, ara voldria memoritzar-los, per no caure en el mateix parany, no volia ser un ratolí sorprès per aquell DO desafinat, de fet cada vegada era més conscient del meu entorn, aquell fet produïa tremolors incontrolades als dits de les meves mans, si aquesta tremolor s'estenia pel meu cos em paralitzaria, i podria quedar atrapat dintre de dos plans; faria, seria la intersecció imaginaria d'una fórmula matemàtica errònia, solucionable en part, tot aquest enrenou em deixava en desavantatge, podria desintegrar-me en part, o millor encara, poder fer salts en el temps, com si una teletransportació del cos material es pogués produir, lògicament sentiria por, por pel perill existent de divorci entre ment i cos, acció que més d'una vegada havia experimentat en seure mantenint una immobilitat i sentir-me sobrevolat pels meus sentits, un joc on la materialització i la descomposició s’alternen generant energia, per poder ser a dos llocs en el mateix instant, però això només s'aconsegueix quan els sentits revoloteixen al voltan del cos, que guarda una memòria virtual, ralentitzada però suficient per percebre els impulsos del tacte, l'olfacte, la vista, l'oida, cada vegada la distància entre els sentits i el cos s'incrementava de manera considerable, afectada per la temperatura ambiental, però encara més influència tenia el percentatge d'humitat, donat que la sequedat absoluta podria trencar el fluxe elèctric que unia el cos amb la percepció, aquest risc era massa alt per continuar el joc, de manera que la decisió d'autointegrar-me en un sol cos anava prenent forma, provocant sempre necessitats noves, com un impuls sexual irrefrenable, amb fantasies continuades per acoblar-me amb femelles impossibles sotmeses una i altre vegada...... allò va fer que les fantasies es poguessin arribar a materialitzar, o només vaig pensar que les faria, era conscient que la tècnica podia produir efectes irreversibles en el meu entorn, per aquest motiu, i per trencar el flux elèctric que m'interconnectà amb els ens volatilitzats, m'obligava a exterminar els suposats incendis interconnexos amb gotetes d'esperma, mentre recordava les experiències imaginades amb aquelles femelles impossibles. Estava ben clar, tothom sabia que jo patia una esquizofrènia aguda, el trastorn de la meva personalitat havia arribat a extrems insuportables, de fet era ben lluny de ser l'home que jo volia ser, i més distant encara de l'home que podia haver estat. Mai seria un home!. 20.-La carta que havia rebut estava signada, però era impossible reconèixer el nom de qui m’enviava aquell escrit; amb una cal·ligrafia inintel·ligible podia interpretar un medicament, similar als antipsicòtics, però el més interessant era l’escrit adreçat a la meva persona: El pacient en qüestió va estar sota vigilància durant 24 hores, s'ha fet un test exhaustiu per trobar errors, s'han comprovat totes les funcions vitals, així com la conductivitat dels impulsos electromagnètics sense trobar cap anomalia destacable, recomanem desconnexió, un període de descans i si els problemes persisteixen, s'hauria d'eliminar el terminal. - "suntax" error a 10 - S'ha generat una resposta automàtica a 20. - Podeu enviar l'error per ser analitzat pel departament informàtic -Si pitgeu "no enviar", el missatge s'esborrarà automàticament sense deixar còpia de la transmissió. La distància amagava una fressa que aniria en augment a mesura que s'acostaven les trepitjades i els comentaris minimitzaven la càrrega elèctrica del ambient, la ionització es neutralitzava per la presència d'uns quants homes i dones, el silenci havia desaparegut, algú es va adonar que la màquina en qüestió era encesa. -Què fa aquest ordinador connectat? va preguntar l'home de la corbata vermella. -Fa temps que aquest ordinador presenta anomalies, el departament informàtic ja està assabentat, de fet ja li han fet un test de rendiment..... va dir una noia amb ulleres negres...... -Donç si no funciona que el retirin, i ara ens cal silenci, el nou director de campanya ens parlarà de les relacions entre els treballadors i els directius de l'empresa per millorar l'ambient i la productivitat laboral............. (es va fer silenci)..... -Demano un aplaudiment per Fidel ..... que ens dirà com amb pocs recursos humans es pot mobilitzar i canviar fins i tot un país.